Església de Sant Martí 

Església de Sant Martí de Mura

Aquesta església es trobava primerament dins l'antic terme de Nèspola i després dins del de Mura. Va dependre dels senyors del Castell de Mura, que la compraren als comtes de Barcelona. El terme de Nèspola apareix documentat al 932 i el de Mura a partir del 949. L'església apareix citada els anys 955, 973, 978 i 993, data en que Ramon Borrell vengué a Riculf l'església de Sant Martí, la de Sant Abundi i la de Santa Maria de Rocafort. La funció parroquial la va adquirir abans del 1066, any en el qual ja apareix amb aquesta categoria i que encara avui posseeix. A partir del s. XVI l'església de Santa Creu de Palou surt citada com a sufragània de la de Sant Martí.

Es tracta d’una construcció romànica d’estructura complexa, resultat de diverses etapes constructives que s’han anat superposant al llarg del temps. L’edifici original, una petita església d’una sola nau, va ser ampliat i remodelat successivament fins a convertir-se en un temple de tres naus paral·leles.

La nau més antiga és la col·lateral esquerra, construïda, almenys en part, a començaments del segle XI. A tocar seu, s’hi va afegir una segona nau, més gran, datada del segle XII, que —per la seva situació— passà a ser la nau principal del temple. Finalment, a la banda de migjorn, s’hi va adossar una tercera nau, corresponent a una ampliació més moderna, amb la voluntat d’unificar i donar coherència a tot el conjunt.

Així doncs, l’origen de l’església es troba en aquell petit temple inicial del segle XI, del qual encara es conserven alguns elements, tot i que avui queden integrats dins les estructures posteriors, també romàniques, que formen la nau lateral nord.

La capçalera, orientada a llevant i perfectament visible des de l’exterior, presenta un cos rectangular que acaba en un frontis triangular, on descansava la teulada a doble vessant. Aquesta part fou restaurada l’any 1983 pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació.

A la façana s’hi conserven tres obertures: la central, de forma circular, i dues més als costats, una mica més baixes, obertes amb arcs de mig punt i emmarcades per un rengle de lloses. Aquest mateix detall ornamental també es repeteix al voltant de la finestra circular, delimitada per una segona circumferència feta amb petites lloses de pedra.

Evolució i característiques constructives

El mur de tramuntana de la construcció primitiva mostra una decoració exterior típica del primer romànic: tres sèries de dobles arcuacions cegues separades per bandes llombardes. L’obra és feta amb pedra tosca, d’aspecte rústic, que contrasta amb el sobrealçament posterior, bastit amb pedra picada i coronat per un fris decoratiu. Per damunt d’aquest fris, un nou tram de paredat dóna més alçada al mur fins arribar a la teulada.

A ponent, aquesta estructura antiga —molt senzilla però pròpia del segle XI— es completa amb una façana on s’obre una porta de pedra tosca rematada amb un arc escarser (una mena d’arc rebaixat). Aquesta nova nau, que s’aixeca sobre el temple original, està coberta a la seva primera meitat amb una volta de mig punt, delimitada per un arc toral. En aquest tram, s’hi poden observar dos tipus d’aparell diferents:

• A l’inici, blocs petits de pedra col·locats en filades regulars, però amb un aspecte bast i irregular.

• Més endavant, fins a l’arc toral, la volta continua amb lloses disposades a plec de llibre, una tècnica molt característica del romànic.

A partir de l’arc toral i fins a ponent, la coberta adopta una forma apuntada i un aparell molt més acurat, amb blocs de pedra ben tallats i polits, que mostren una construcció més evolucionada.

Els murs laterals de la nau presenten un autèntic mosaic de fases constructives, difícils de datar amb precisió, com si es tractés d’un trencaclosques històric. Tot i les reformes gòtiques i altres modificacions posteriors, la major part d’aquestes obres es poden situar dins del segle XI.

Amb el temps, però, l’edifici es va fer massa petit per a la feligresia. Així, durant el segle XII, el temple es va ampliar amb una nova nau de més grans dimensions a la banda de migjorn. Inicialment, la comunicació entre les dues naus devia fer-se mitjançant arcs formers, però amb les reformes gòtiques es va reduir a una sola gran arcada, construïda amb blocs de pedra polida. Aquesta modificació va comportar l’escapçament de la pilastra dreta de l’arc toral que divideix la nau col·lateral en dos trams.

La nova nau i l’absis

La nova nau s’inicia amb una volta de mig punt d’aspecte força rústic, però, cap a la meitat del temple, sembla recoberta per una altra volta de característiques molt semblants a la que cobreix el darrer tram de la nau col·lateral nord. Això fa pensar que totes dues corresponen a la mateixa època constructiva.

Cap a llevant, la nau es prolonga amb un absis semicircular de decoració especialment rica i refinada. A l’exterior, aquest absis presenta una cornisa sota la qual s’estenen sis arcades cegues disposades en dos nivells i amb un lleuger ressalt. Les arcades s’emmarquen amb capitells decorats amb fulles d’acant estilitzades, coronats per àbacs amb motius geomètrics.

Els capitells alternen amb mènsules i columnes semicilíndriques, que divideixen el semicercle absidal en tres sectors. Al centre de cadascun d’aquests hi ha una finestra d’arc de mig punt doble, oberta amb encaixos lleugerament asimètrics. El finestral de l’esquerra ha estat restaurat recentment. Malgrat el bon estat actual, l’absis ha patit algunes mutilacions al llarg dels segles, tot i que han estat compensades amb restauracions posteriors. Fins fa poc, a més, part d’aquesta zona quedava oculta per una construcció moderna, que ja ha estat enderrocada.

A l’interior, els murs de l’absis estan rebaixats en tres fornícules que corresponen als tres finestrals. Aquests nínxols, que arriben fins al terra, estan coberts amb una volta de quart d’esfera i emmarcats per arcs de mig punt recolzats sobre mènsules. Sobre aquests arcs corre una cornisa, des de la qual s’aixeca la volta absidal principal, també de quart d’esfera i reforçada amb dues nervadures.

Les mènsules centrals són de factura moderna, mentre que les laterals són originals del període romànic, tot i que, a causa de reformes posteriors, no s’ajusten del tot a l’estructura actual. L’arc triomfal, que delimita l’absis, descansa sobre capitells similars als exteriors, sostinguts per mitges columnes. Davant d’aquest, hi ha un altre arc, recolzat sobre el mateix gruix del mur absidal, que en aquest punt s’aprima per formar un petit cos d’edifici. Aquest espai és cobert amb volta de mig punt i precedit per un tercer arc del mateix tipus, que s’aixeca sobre impostes i marca l’inici de la nau que, a ponent, culmina amb la porta d’entrada.

La tercera nau, construïda al costat de migjorn, s’integra amb la resta de l’edifici mitjançant una gran arcada, semblant a la gòtica, però d’execució més senzilla.

Amb el temps, les diverses parts del conjunt —les estructures romàniques i la nova nau— es van unificar exteriorment amb un arrebossat que imitava l’aparell de pedra, i es van consolidar amb la construcció d’un campanar de torre sobre la nau central. Més endavant, al segle XVII, s’hi van afegir altres elements: un comunidor situat damunt de l’absis i reformes puntuals a la nau lateral nord.

La portalada

Un dels elements més destacats i bells del temple és, sens dubte, la seva portalada romànica, construïda a finals del segle XII o a inicis del XIII. Fins poc abans de l’any 1915, aquesta entrada principal, situada a ponent, es trobava amagada darrere d’un porxo exterior. Probablement, aquest fet va contribuir a preservar en excel·lent estat la seva magnífica decoració escultòrica.

El portal presenta una ampla arcada adovellada, envoltada per una arquivolta que, en el pla horitzontal, es transforma en una imposta que fa de base o àbac dels capitells situats a les raconades. Sobre aquests capitells, sostinguts per columnes esveltes, descansa una gruixuda arquivolta llisa, com un gran anell toral, que recorre l’interior de l’arc per damunt de la motllura que emmarca el timpà.

El capitell dret és especialment singular. Hi veiem una torrella emmerletada, que continua a la part superior com el carener d’una muralla format per petits daus, també emmerletats. A sota i al seu costat, s’hi desenvolupen dues escenes dedicades a sant Martí, el patró del temple.

En la primera escena, sant Martí apareix a cavall, en el moment de partir la seva capa amb l’espasa per donar-ne la meitat a un pobre que la sosté amb les mans —una de les imatges més conegudes de la seva vida. A la segona escena, situada a la raconada exterior, el sant ja apareix com a bisbe, vestit amb ornaments pontificals. Amb una mà aguanta un bàcul, amb l’altra un llibre, mentre un clergue al darrere li col·loca la mitra episcopal.

Al capitell esquerre, decorat a la part superior amb daus que contenen estels dins cercles, s’hi representa la mort del sant. Hi veiem sant Martí jacent, cobert amb un sudari, estès sobre un llit. Un diable amb un garfi intenta endurar-se’n l’ànima, però aquesta s’enlaira embolcallada dins un vel, sostinguda per dos àngels. Darrere el diable, dos frares presencien l’escena: un porta un llibre, i l’altre una creu, representant així les exèquies del sant.

El timpà, que corona el conjunt, és presidit per la Mare de Déu, asseguda en un ample escambell i amb el Nen Jesús a la falda, en actitud de beneir amb la mà dreta. A banda i banda, dos àngels amb encensers honoren la Mare i el Fill.

A la part inferior esquerra, prop del cap de la Mare de Déu, s’hi pot veure un estel, que guia els tres Reis Mags, representats just sota seu, avançant amb els dons a les mans cap a la figura central. A l’altre costat, sant Josep, cobert amb una capa i amb un bastó a la mà, apareix acompanyat per la llevadora, completant així la escena de la Nativitat.

Escultura i decoració

Les figures que decoren la portalada han estat esculpides amb una certa rusticitat, i no segueixen del tot les proporcions anatòmiques més correctes. Tanmateix, aquesta aparent manca d’harmonia no és casual: les diferències de mida entre els personatges responen a la seva jerarquia simbòlica, és a dir, a la importància de cadascun dins de l’escena.

Als extrems inferiors de la porta, damunt les mènsules que sostenen la llinda, hi ha dos lleons adossats, un a cada costat. Són figures protectores, habituals en l’escultura romànica, que simbolitzen la força i la vigilància a l’entrada del temple.

Com en el cas de Santpedor, aquest portal havia estat originalment policromat. Encara avui, si s’observa de prop, es poden distingir restes de pintura antiga en alguns punts, testimoni del ric cromatisme que devia tenir en origen.

Tot i que el timpà de la façana sol acaparar l’atenció per la seva espectacularitat, els capitells de l’absis de la nau principal tenen també un gran interès artístic. Els que es conserven originals —alguns han estat refets— són de tipus corinti, amb fulles d’acant allargades, caulicles i volutes estilitzades. Els àbacs que els coronen estan decorats amb motifs geomètrics o vegetals, i l’estil general dona la sensació d’un treball fi i gravat amb precisió.

Curiosament, algun d’aquests capitells sembla inacabat, com si hagués estat col·locat abans de ser del tot esculpit. En conjunt, però, aquestes peces mostren una escultura del segle XII que imita amb gràcia els models corintis propis del segle anterior.

Els dos capitells principals de la portalada estan dedicats a sant Martí, patró de l’església, i representen episodis clau de la seva vida, concebuts com a exemples morals per al cristià.

Al capitell dret, hi veiem sant Martí partint la seva capa amb un pobre, símbol suprem de la caritat cristiana. Al capitell esquerre, es representa el moment de la mort del sant: l’ànima s’enlaira cap al cel, acompanyada per àngels, mentre el dimoni, en va, intenta impedir-ho amb un garfi. Entre tots dos capitells, per tant, es resumeix la vida exemplar del sant —la seva generositat, el seu ministeri i la seva recompensa celestial—, conformant un veritable programa escultòric moralitzant.