Embedded Files
El Castell de Mura fou una petita fortalesa fronterera vinculada al procés de consolidació del comtat de Barcelona a la Catalunya central. Les seves restes, avui molt escasses, encara s’alcen damunt un turó prop de Sant Lleïr, dominant la vall de la Nèspola i els camins que travessaven la serra de Sant Llorenç del Munt.
La història documentada del castell comença amb seguretat l’any 978. En aquell moment, el comte Borrell II i la seva esposa Ledgarda vengueren el puig de Mura, la vall de Fontfreda i altres possessions a un personatge anomenat Riculf. Poc després, aquest mateix Riculf féu una donació del castell i les terres vinculades al monestir de Sant Benet de Bages, tot i que sembla que aquella cessió no arribà a tenir un efecte pràctic clar sobre el domini real del castell.
Durant el s. X el castell formava part del sistema defensiu de la Vall de Nèspola, juntament amb altres fortificacions que acabarien originant els termes de Rocafort i Talamanca. Era un castell comtal, és a dir, sota autoritat directa dels comtes de Barcelona. La vinculació comtal queda confirmada novament el 1023, quan la comtessa Ermessenda de Carcassona empenyorà diversos castells al seu fill Berenguer Ramon I, entre els quals apareix el de Mura. Aquesta dada és important perquè demostra que, malgrat les vendes i donacions anteriors, el domini eminent continuava en mans de la casa comtal.
Pel que fa als primers senyors feudals vinculats al castell, la documentació és complexa i sovint contradictòria. Les fonts més solvents descarten com a apòcrifa una menció a un “Guitard de Mura” l’any 978, però sí que documenten membres del llinatge Mura des del 1022. L'any 1156 Guillem de Guàrdia i la seva muller Dolça tenien honors i rendes a Mura. Aquesta família exercí probablement funcions de castlania o administració militar del castell durant els segles XI i XII.
Al llarg del segle XIII el castell canvià diverses vegades de mans, enmig de les polítiques feudals i de les necessitats econòmiques de la monarquia. El rei Jaume I en féu donacions a diferents nobles, entre ells Guillem de Santa Fe. Aquest període és especialment embolicat perquè la Corona recuperava i revenia sovint els drets sobre el castell. Als Santa Fe succeïren els Banyeres, primer Ponç i després el fill Armengou i mort aquest, després sa muller Sibil·la i sa filla Elisenda.
A finals del segle XIII i durant el XIV, el castell entrà en el joc polític entre la Corona i la ciutat de Manresa. Diverses vegades els reis vengueren el castell i després el recuperaren. Jaume II el vengué el 1293, i poc després tornà a alienar-lo mitjançant Pere de Grevalosa per la ciutat de Manresa
Més endavant apareixen com a propietaris Hug de Montcada i Pere de Planella, camarlenc reial, després que Pere III el Cerimoniós revoqués una concessió anterior. Aquestes operacions reflecteixen la inestabilitat financera i política de la baixa edat mitjana catalana.
L’any 1400 es produí un canvi important: el rei Martí l’Humà vengué el castell a Ramon Sescomes (o Comes). A partir d’aquí, el domini passà successivament a les famílies Peguera i Cordelles mitjançant enllaços matrimonials. Els Cordelles serien els darrers grans senyors jurisdiccionals de Mura.
El 1707, en plena Guerra de Successió, l’arxiduc Carles d’Àustria concedí a Felicià de Cordelles el títol de marquès de Mura com a recompensa pels seus serveis polítics i militars. Tanmateix, en aquell moment el castell ja havia perdut gairebé tota la seva funció defensiva. Les guerres modernes, els nous sistemes militars i el desplaçament dels centres de poder havien deixat obsoletes moltes fortaleses medievals de l’interior català.
Durant el segle XVIII el castell fou definitivament abandonat. No era una gran residència senyorial, sinó més aviat una petita fortalesa de vigilància i control territorial. Sense utilitat militar ni residencial, l’edifici s’anà degradant lentament fins a convertir-se en ruïna. Avui només se’n conserven fragments de muralla i els basaments d’una torre trapezial, probablement construïda o reformada al segle XII.
Malgrat la desaparició física del castell, el títol nobiliari de marquès de Mura continuà existint. El 1930 fou rehabilitat per Ramon de Dalmases, descendent dels antics Cordelles.
Croquis tret de: Enciclopèdia,cat/catalunyaromànica
Les restes actuals del Castell de Mura són molt escasses, però encara permeten entendre força bé com devia ser aquesta petita fortificació medieval. El castell ocupava el capdamunt d’un turó rocós situat prop de la masia de Sant Lleïr, en una posició clarament estratègica: des d’allí es controlava visualment la vall de la Nèspola i els antics camins que connectaven Mura amb Talamanca i el Vallès.
A diferència d’altres grans castells feudals catalans, el de Mura no era una residència palatina ni una fortalesa extensa. Les fonts arqueològiques i arquitectòniques indiquen que es tractava sobretot d’un castell de vigilància i control territorial, probablement amb una petita guarnició estable. La seva mida reduïda i la simplicitat constructiva concorden amb aquesta funció fronterera i secundària dins la xarxa defensiva medieval del Bages.
Actualment es conserven principalment dos elements arquitectònics:
— un fragment de muralla al sector occidental del turó, i
— els basaments d’una torre situada a l’angle nord-est del recinte.
La muralla conservada s’alça al costat mateix d’un espadat natural, aprofitant la defensa que oferia el relleu. Té aproximadament 7,3 metres de llargada i arriba a una alçada màxima d’uns 3 metres a la cara exterior. Està construïda amb carreus grossos, només parcialment escairats, disposats en filades irregulars i units amb morter de calç i sorra. Aquesta tècnica constructiva és pròpia de moltes fortificacions romàniques dels segles XI i XII.
La torre, avui molt arrasada, conserva només els fonaments i alguns panys baixos de mur. La seva planta era trapezial, una forma relativament freqüent en castells adaptats a turons rocosos irregulars. Els murs tenen gairebé un metre de gruix i encara s’hi poden identificar algunes espitlleres quadrades, destinades a la vigilància i defensa. Els basaments visibles arriben aproximadament als dos metres d’alçada.
La distribució espacial del conjunt sembla haver estat molt simple. El castell devia ocupar un petit recinte allargassat adaptat completament a la forma del cim rocós. La torre controlava el punt més dominant del pujol, mentre que el pany de mur occidental reforçava la banda més accessible. La resta de defenses probablement aprofitaven els desnivells naturals del terreny, cosa habitual en castells de dimensions reduïdes. No hi ha evidències clares de grans dependències residencials ni d’espais senyorials desenvolupats.
L'estudiós Antoni Ferrando Roig en el seu llibre "Els castells del rodal del Montcau" proposa aquesta relació dels senyors i castlans del castell:
senyors del castell de Mura.pdfPage updated
Google Sites
Report abuse