El Farell

Del mas la Pineda al mas Farell

La història del mas Farell comença molt abans que aquest nom aparegui a la documentació. Durant l'edat mitjana la casa era coneguda com la Pineda, i així consta en el primer document conservat, datat el 1278. En aquella època, el mas Mata-rodona amb la masia de la Pineda, formaven una única propietat, que aquell any fou venuda pel senyor de Mura, Ermengol de Banyeres i la seva esposa Sibil·la, a Berenguer de sa Condomina per 430 sous. Amb el temps, aquella gran explotació acabaria dividint-se en dos masos independents.

Pocs anys després, una altra escriptura permet situar la Pineda dins el paisatge rural de l'antic terme de Mura. El document, de 1279, descriu els masos que limitaven amb el mas Espluga de Vila Mancada (després Puig de la Balma) i confirma que la Pineda ja formava part d'una xarxa de cases de pagès perfectament establerta.

El primer propietari conegut és Guillem ça Pineda, també anomenat Casa Sarta, que posseïa tant la Pineda com el mas Casa Sarta (després Casasaies ?). A la seva mort, el fill Jaume heretà ambdues propietats, però aviat es féu evident que mantenir-les resultava excessivament costós. L'any 1395, mare i fill decidiren retornar el mas Casa Sarta als senyors alodials i conservar únicament la Pineda, una decisió que marcaria definitivament el futur de la família.

L'arribada dels Farell

L'any 1423 representa el primer gran canvi en la història del mas. Francesca Pineda, pubilla de la casa, es casà amb Bernat Vaquerissa, un pagès procedent de Rellinars. Segons els capítols matrimonials, Bernat aportava cinquanta lliures al matrimoni, la meitat el dia de les noces i la resta dos anys més tard. Amb aquest enllaç s'assegurava la continuïtat del patrimoni familiar. 

El matrimoni tingué almenys dos fills, Fermí i Joan Benet. La mort prematura de Bernat alterà, però, la vida familiar. La vídua es tornà a casar amb Jaume Ciuró i, quan el fill gran, Fermí, es casà amb Bartomeua el 1448, la seva mare li cedí el mas de la Pineda. La fortuna, tanmateix, li fou adversa. Fermí morí pocs anys després i Bartomeua restà vídua molt jove. Encara es casaria dues vegades més: primer amb Pere Mas, de Sant Pere de Vallhonesta, i després amb Antoni d'Orriols, de Castelladral. 

La mort de Fermí convertí el seu germà Joan Benet Pineda en hereu de la casa. Ja el 1460 apareix documentat com a propietari del mas, quan hagué de satisfer quaranta-cinc sous a Pere d'Ullastrell de Rocafort per complir una sentència relacionada amb el cens d'una peça de terra coneguda com les Mussoleres, antigament vinculada al mas Aranyó. És una petita notícia, però revela fins a quin punt les relacions entre els masos veïns estaven regulades per drets i obligacions molt antics. 

El canvi definitiu arribà a cavall dels segles XV i XVI. La pubilla Constança Pineda es casà amb Salvador Farell, originari del mas Sant Sebastià de Caldes de Montbui. A partir d'aquell moment el cognom Farell acabà imposant-se sobre l'antiga denominació de la Pineda, fins al punt que el mas adoptà el nom amb què ha arribat fins als nostres dies. 

L'esplendor del mas al segle XVII

Amb l'arribada dels Farell, el mas inicià una etapa d'estabilitat que es consolidaria durant el segle XVII. El primer membre de la família documentat de manera continuada és Joan Farell, fill de Salvador Farell i Constança Pineda. La seva primera aparició als documents data de 1576, arran d'un plet davant la cort del veguer. Salvador Llobet, de Rellinars, l'acusava d'haver-se apropiat d'un arcabús que havia deixat damunt un còdol mentre perseguia una colla de bandolers. Joan ho negà, i el cas no permet saber quin fou el desenllaç, però ofereix una imatge ben viva d'una època en què la inseguretat als camins era una realitat quotidiana. 

El destí, però, acabaria alterant l'ordre natural de la successió familiar. Joan no era l'hereu del mas; aquest paper corresponia al seu germà Antoni. La mort prematura d'Antoni i, poc després, del seu fill Pau Bonaventura, de només deu anys, l'any 1616, convertiren Joan en el nou propietari de la Pineda. Aquell mateix any quedà immortalitzat en la inscripció d'un pou situat al vessant nord del turó del mas, on encara avui es poden llegir els noms de Pau Bonaventura i Joan Farell al costat de la data de 1616, un record de la tràgica successió que canvià el futur de la casa. [DE PAV [ .........] BONOVENT    I6I6 IOANE FAREII  E VIDOMARE ]

L'inventari dels béns que Joan rebé permet conèixer amb força precisió la dimensió de l'explotació. El bestiar era abundant: mules, someres, bous, braus, vaques, ovelles, cabres, porcs i una vintena de ruscs d'abelles configuraven una explotació ramadera notable per a l'època. Entre els objectes inventariats també hi havia tres ballestes d'acer i un alambí destinat a destil·lar aiguardent, elements que revelen tant les necessitats defensives del moment com la diversificació de les activitats econòmiques del mas. 

El traspàs de l'heretat no fou exempt de compensacions familiars. Els rectors de Mura i Rocafort certificaren l'acord entre Joan i el seu germà Francesc, pel qual aquest rebia blat, una peça de terra, vint ruscs d'abelles i quaranta-quatre lliures en concepte dels treballs realitzats al mas i dels diners que hi havia aportat. D'aquesta manera s'evitaven futurs litigis i es preservava la cohesió del patrimoni familiar. 

Poc després, la família iniciava una nova etapa amb el matrimoni de Jaume Farell i Eulàlia Mata-rodona, celebrat el juny de 1619 a Santa Creu de Palou. La cerimònia reuní un nombre destacat d'eclesiàstics i persones rellevants de la contrada, fet que posa de manifest el prestigi assolit pel mas Farell dins el seu entorn. 

Una família ben arrelada

Jaume i Eulàlia formaren una família nombrosa. Entre 1621 i 1639 nasqueren nou fills, dels quals només un morí durant la infantesa. Els matrimonis dels fills i filles mostren clarament la posició econòmica que havia assolit el mas. Les filles s'enllaçaren amb hereus o propietaris de cases benestants de Vallformosa, Artés, Manresa i Castellbell, aportant dots que oscil·laven entre les 300 i les 425 lliures. 

Els nois també seguiren camins diversos. Valentí ingressà a l'estat eclesiàstic i acabà essent rector de Castellgalí, mentre que Isidre es casà amb Maria Uistrell, vídua de Leodegari Torras, de Rocafort. L'hereu, Joan Farell Mata-rodona, batejat l'any 1623 a la sufragània de Santa Creu de Palou, assegurava la continuïtat de la nissaga al capdavant del mas. 

L'any 1650, Joan Farell es casà amb Maria Singla, de Talamanca. D'aquest matrimoni nasqueren nou fills entre 1652 i 1677. La documentació conserva alguns episodis curiosos, com els capítols matrimonials de la filla Paula, que primer s'acordaren amb Vicenç Santasusanna, de Salo, però que finalment culminaren amb el seu casament, l'any 1690, amb Joan Puigdellívol, hereu d'un mas de Castelltallat. La proximitat de parentiu obligà fins i tot a obtenir una dispensa papal abans de poder celebrar l'enllaç.

Els darrers anys d'una època

La segona meitat del segle XVII confirmà la solidesa del patrimoni dels Farell. La família mantenia una extensa xarxa de relacions amb altres cases benestants de la comarca i alguns dels seus membres assoliren una posició destacada més enllà del mateix mas.

Un dels casos més significatius fou el de Valentí Farell Mata-rodona, que orientà la seva vida cap a la carrera eclesiàstica. Arribà a ser rector de la parròquia de Castellgalí i, al mateix temps, posseïa el benefici de la capella particular del mas Mata-rodona, dedicada a la Immaculada Concepció. Quan morí, l'any 1686, rebé un funeral solemne oficiat per vint-i-tres capellans, una mostra del prestigi que havia assolit. El seu testament també revela els estrets vincles familiars, ja que nomenà hereu universal el seu germà Joan. 

Uns anys més tard, el 1703, fou Maria Singla, vídua de Joan Farell, qui atorgà testament a Manresa. El document permet conèixer l'estructura de la família en aquell moment. L'hereu era Fermí, però encara vivien els seus germans Martí, Jaume, Francesc i Josep, als quals deixava cinquanta lliures en cas de casar-se. Les filles Agnès i Paula ja havien format les seves pròpies llars.

La trajectòria posterior dels germans també reflecteix diferents formes d'entendre la continuïtat familiar. Martí i Jaume optaren per romandre al mas sense casar-se, dedicant tota la vida al treball de la casa. Especialment remarcable fou el cas de Martí, que aconseguí reunir una fortuna considerable. En morir, llegà 1.200 lliures als seus nebots i destinà cinc-centes lliures més a sufragis religiosos, una donació tan important que calgué obtenir l'autorització expressa del bisbe de Vic perquè pogués ser acceptada. 

La Guerra de Successió: el final d'un cicle

Quan semblava que el mas vivia una etapa de plena estabilitat, la Guerra de Successió trastocà profundament la vida de tota la contrada.

Entre 1702 i 1715 les tropes borbòniques recorrerien repetidament aquestes terres. Mura patí especialment les conseqüències del conflicte i el 1714 fou ocupada i incendiada. Els llibres parroquials deixen constància de diverses morts violentes: homes abatuts mentre intentaven fugir o simplement sorpresos pel pas de les tropes.

El mas Farell tampoc escapà a la devastació. El marquès de Poal va fer estada al mas quan les seves forces van atacar les tropes borbòniques a Manresa. Com a represàlia, els soldats hi passaren saquejant tot allò que trobaven al seu pas, i la tragèdia colpejà directament la família. Els fadrins Bernat i Josep Farell foren assassinats, mentre que l'amo del mas, Fermí Farell, morí el 8 d'agost de 1714. La documentació no permet saber si fou víctima directa de la violència o si sucumbí als estralls físics i emocionals provocats pels esdeveniments d'aquells dies. El mateix dia redactà testament i fou enterrat l'endemà amb l'assistència de vint capellans, un funeral que reflectia la importància que la família havia assolit després de gairebé tres segles al capdavant de la casa.

Del segle XVIII al segle XX: continuïtat i canvi

Malgrat la duresa dels anys de la Guerra de Successió, el mas Farell continuà en mans de la família durant bona part del segle XVIII. Els cadastres permeten seguir-ne la successió: el 1735 hi consta Josep Farell; el 1772, Valentí Farell Llussà, i el 1780, Joan Farell Centelles. Encara l'any 1861, l'amillarament situa Joan Farell al capdavant del mas.

Joan Farell es casà amb Teresa Clusella Sallent, i el matrimoni tingué una única filla, Teresa Farell Clusella, que heretà la propietat. Posteriorment, Teresa es casà amb el metge Magí Desvern Trasserra, de Santpedor. D'aquest matrimoni nasqué Camilo Desvern Farell, que es convertiria en el nou propietari del mas a començament del segle XX.

Però la continuïtat familiar no significà l'absència de dificultats. El mas es veié afectat per hipoteques censals i per una situació econòmica complexa, que acabà provocant el canvi de propietat. Al llarg del segle XX, la finca passà per diferents i dubtoses mans. 

Finalment el 1948 consta a nom de Xavier Corberó Trepat, que la vengué l'any 1977 a l'empresa APROMADESA. Posteriorment, el 1985, passà a mans de Juan de Porcioles de Sangenís, fins que l'any 1987 se'n feu càrrec la Generalitat de Catalunya.

Descripció del mas

Un conjunt fortificat modelat pel pas dels segles

El Farell s'aixeca dalt d'un petit turó, una situació que li permet dominar visualment bona part del territori que l'envolta. Aquest emplaçament privilegiat no és casual: respon tant a la necessitat de controlar les terres del mas com a la de garantir una millor defensa en èpoques d'inseguretat.

L'aspecte actual de la casa és el resultat de successives ampliacions que, al llarg dels segles, transformaren una construcció inicial en un conjunt arquitectònic complex. Tot indica que el nucli originari fou una torre fortificada, encara perfectament identificable al centre de la façana principal, orientada a llevant. Aquest cos primitiu, de planta baixa i tres pisos, conserva els murs de pedra de grans carreus a les plantes inferiors i encara mostra alguns dels seus elements defensius més característics, com les dues espitlleres obertes al nivell superior. La coberta, de teula àrab a dues aigües, manté el carener perpendicular a la façana.

Curiosament, la torre no disposava d'un accés directe des de l'exterior. L'entrada s'efectuava des de l'interior de la casa, una solució pròpia d'edificis concebuts amb criteris defensius que reforçava la seguretat dels seus habitants.

De torre medieval a gran masia pagesa

A mesura que la família prosperava, la casa anà creixent al voltant de la torre original. A banda i banda s'hi afegiren dos cossos laterals, disposats simètricament i coberts amb teulada d'un sol vessant.

El cos de llevant comunica amb un pas cobert per una elegant volta de creueria que mena fins a un espai emmurallat o baluard, des d'on s'accedeix a la porta principal del mas. En aquest sector també s'hi construïren les tines més modernes i, al pis superior, destaca un balcó emmarcat per una llinda amb la data 1773, que recorda una de les darreres grans reformes de l'edifici.

Al costat oposat hi havia les dependències destinades a les feines agrícoles. Encara avui s'hi poden identificar les dues portes d'arc rebaixat que donaven accés a l'antic molí d'oli, del qual es conserva la base, així com una cisterna circular situada entre aquest cos i la torre. Les finestres d'aquest sector corresponen a una ampliació posterior, probablement la més moderna de totes les que experimentà la casa.

La façana principal resumeix, per si sola, diversos segles d'història constructiva. Les finestres, de dimensions i formes molt diverses, responen a reformes successives que van adaptar el mas a les necessitats de cada època, mentre que una finestra motllurada, oberta damunt d'una antiga espitllera, simbolitza el pas d'una arquitectura eminentment defensiva a un habitatge cada vegada més confortable.

El cor de la casa

Perpendicularment a la torre s'estén el cos principal de l'habitatge, on es desenvolupava la vida quotidiana de la família. Una porta d'arc adovellat dóna accés a aquest espai, que comunica tots els sectors del conjunt.

A ponent es conserva un altre cos que probablement és contemporani de la torre medieval. La seva planta baixa, coberta amb bigues de fusta sostingudes per dos arcs de diafragma gòtics, fa pensar que originàriament allotjava les quadres. Quan el mas s'amplià, aquest antic espai agrícola es completà amb la construcció de la gran sala, la cuina i les habitacions que configuraren l'habitatge dels segles moderns.

Malgrat el deteriorament actual —el sostre de la sala central s'ha esfondrat— encara es conserven elements que permeten imaginar l'aspecte que havia tingut la casa: l'escala de pedra, la fornícula destinada al rellotge, el petit espai de la capella domèstica i la distribució de les diferents dependències, des d'on s'accedia tant als pisos superiors de la torre com a les golfes.

L'aigua, el vi i els espais de treball

Una bona part dels elements conservats recorden que el Farell fou, abans que res, una explotació agrícola.

A la planta baixa destaca una antiga tina circular situada al celler, probablement la més antiga del conjunt, així com el gran pou-cisterna que ocupa el centre de la casa. Aquesta singular construcció recollia l'aigua de la pluja mitjançant una volta situada a l'altura del tercer pis i distribuïa l'aigua a través de dos accessos oberts a la planta baixa, una solució tan enginyosa com poc habitual.

A l'exterior també es conserven dues tines circulars, avui cobertes, situades a l'altra banda de l'era, mentre que una segona cisterna subterrània s'obre al costat de migdia de la casa.

Davant la porta principal encara s'aixeca un petit columbari, identificable per les nombroses fornícules quadrades excavades als murs, un element poc freqüent que completa el conjunt d'edificacions auxiliars del mas.

Un edifici que conserva la memòria del seu passat

L'evolució del Farell també pot seguir-se gràcies a les nombroses llindes datades que es conserven repartides per la casa. Les inscripcions dels anys 1677, 1704, 1727, 1733, 1745 i 1773 documenten les principals reformes efectuades entre els segles XVII i XVIII i evidencien un llarg període de prosperitat que permeté ampliar i modernitzar progressivament l'edifici. Segons fons orals a més de la producció de vi, un altre element que contribuia a la economia familiar era la l'activitat de filat i teixit de llana.

Tot el conjunt queda envoltat per murs de pedra que formen diferents recintes esglaonats, amb una disposició que recorda petits baluards defensius. Encara avui, aquests murs, juntament amb la torre medieval, les tines, les cisternes i la resta de dependències agrícoles, expliquen l'evolució d'un mas que, sense perdre mai el seu caràcter fortificat, es transformà al llarg dels segles per adaptar-se a les necessitats d'una explotació pagesa que ha conegut temps passats millors .