PERSONATGES

CASIMIRA VALLBÉ PUIG I 100 ANYS D'HISTÒRIA DE MURA

La Casimira ja ha complert amb la vida, amb el treball i amb l'esforç. Ara és mereixedora de les nostres deferències, de la nostra admiració i estimació. Ara espera una posta de sol daurada per descansar i que demà torni a sortir altra vegada el sol.

La Casimira nasqué a Mura el 8 d'octubre de 1.916, just ara fa 100 anys. Filla de Josep Vallbé Carreras de "Cal Granda "i de Pepeta Puig Vila de "Cal Miqueló".

Al primer col·legi que va anar estava a Cal Campà, més tard se'n va anar a Cal Esteve (Esteve Musterni) conegut popularment com el "cacahuero", i també a «casa de les Ties», actualment és la casa de la Roser i l'Andreu Cortés. La mestra de l'escola es deia Doña Pilar. El pare de la Casimira va barrinar les pedres del "colomé" per fer la construcció de les actuals escoles.

.....

Continuem amb la Casimira. Als 14 anys va anar a treballar a la fàbrica de Mura, però en poc temps varen tancar-la i va haver d'anar a Sant Benet (Navarcles), actualment el conjunt Món Sant Benet. Allà va treballar-hi de teixidora durant uns quatre o cinc anys amb un grup de noies que també eren de Mura. Dinaven, sopaven i dormien a la fàbrica durant tota la setmana. Feien el torn de tarda per això el dissabte al vespre totes les noies venien a Mura, evidentment a peu, i el dilluns al matí tornaven a marxar a Navarcles, però al esclatar la guerra varen tancar la fàbrica i van tornar a Mura.

A l'acabar la guerra, la fàbrica de Mura va començar a treballar de nou, però diu que el fil era molt dolent, treballaven moltes hores i el salari era molt baix. Va marxar per anar a treballar de teixidora a Cal Juncosa de Terrassa. Va viure amb les monges de l'Asilo Busquets durant uns cinc anys, però cada cap de setmana anava a Mura.

L'Enric director de la fàbrica de Mura insistia perquè la Casimira tornés, doncs ara ja tenien bon fil i telers automàtics i d'aquesta manera va retornar a Mura i va treballar fins que es va tancar definitivament la fàbrica. En aquest moment molts muratans varen abandonar el poble per mirar de prosperar en un altre lloc.

....

La Casimira al quedar-se sense feina va anar a " La Fonda " per ajudar al Manel i a l'Esperança i a més feia servei d'ajuda en algunes cases. La Casimira comenta que l'estiu de 1.945 va ensenyar a caminar al Jaume Baldé. Fins aquí és un petit resum de la seva activitat de treball.

Comentant temes en general, comença dient que en aquell temps no tenien aigua a les cases, anaven a la font. Per rentar la roba, a la riera. El sabó normalment el compraven, però també se'l feien amb sosa i "morques" de l'oli.

La primera botiga que recorda era a Ca la Victòria, el seu marit es deia Salvador i tenien tres fills, l'Àngel, la Tresina i la Pepita. Com que les nenes eren de la mateixa edat anaven juntes a l'escola i jugaven al carrer, doncs endemés eren veïnes. La Victòria venia xai i una miqueta de tot. Aquesta botiga estava a Cal Jordi del carrer Nou, actualment a Cal Tatché, ningú pot recordar-ho perquè la varen tancar fa aproximadament uns 90 anys.

Els diumenges normalment tothom anava a Missa, les dones a la missa matinal perquè havien de fer el dinar i els homes i la canalla normalment a Ofici de les dotze. Tenien rector i vicari. Explica que la seva mare cantava en el cor i que alguna vegada havia fet de solista.

Comentem la situació econòmica del poble, diu que pobre, pobre ningú, però ric, ric tampoc. Tothom matava el porc, però algú en criava més per vendre'ls. Del porc en feien "confitat", la cansalada i el pernil penjats, la cansalada es tornava groga i rància, però per guisar i fregir era imprescindible. Tenien també horts, gallines i conills. En aquell temps un menjar exquisit i car era el pollastre, que normalment els criaven majoritàriament per vendre, només es menjava pollastre per Nadal i la Festa Major i tos els altres eren per vendre. El Pere Piqué de Cal Ceba diu que un any va costar molt de vendre els pollastres i el Quico de Cal Xasquet va dir, "a veure si encara ens els haurem de menjar nosaltres". Un bon suplement era la caça, doncs conills no en faltaven i també queia alguna perdiu. Molts homes del poble durant anys anaven a treballar a la construcció de La Barata i a la Torre de l'Àngel.

Comentem sobre el transport i comunicació. Quan era petita per anar a Manresa o Terrassa s’hi havia d'anar a peu o amb transport animal, que no tothom tenia. Tot el fil que entrava a la fàbrica i les peces que en sortien, es feia en carros molt grans i tibats per varis animals per aprofitar el viatge. La seva mare va anar a comprar una burra al mercat d'animals de Solsona, va anar-hi a peu però la tornada va ser més còmoda doncs per casualitat en el mercat es va trobar amb el Matarrodona, que per cert diu que hi va anar per comprar bèstia grossa i petita. Quan varen arribar els dos primers cotxes a davant de Ca l'Arola, les àvies de Cal Magí i de Cal Cisteller varen dir "ja han arribat els dimonis ".

El divertiment dels diumenges era anar a ballar. Hi havien dues sales de ball: el Serralet que normalment hi anaven els "Catalanistes" i l'Ateneu per els "Salistes", més tard i per tothom la clàssica "Sala" (actualment el Bar Laika). També tenien dos bars, un estava sobre l'Ateneu, conegut per tots nosaltres com "El cafè", l'altre a Ca la Pauleta (actualment és la casa que està sobre el CEM). Els catalanistes cantaven aquesta cançó "...noies maques no aneu en el ball de l'Ateneu...". Es feia ball durant tot l'any excepte les set setmanes de Quaresma. La música es feia amb "manubri", el que tocava no ballava, però quan es cansava ho agafava un altre.

La Festa Major era molt important, bon dinar i que la música no faltés. Els músics anaven a buscar l'alcalde per anar a la Missa solemne, tocaven i cantaven a l'església, al sortir hi havia concert de vermut, ball de tarda i ball de nit. Al no haver-hi hostal els músics els repartien per les cases.

Quan la Casimira feia de teixidora a Sant Benet va esclatar la guerra, els treballadors es varen apoderar de la fàbrica i ella va tornar a Mura. Els milicians varen cremar l'església. Els joves varen ser cridats a files per anar al " front ", uns es van emboscar, altres varen anar a la guerra i alguns no tornaren. Durant tot aquest llarg temps de guerra, a Mura no varen passar grans coses. Els homes que sobrevivien amagats en el bosc, de vegades a la nit anaven a casa seva, però si en els balcons hi havien penjats llençols, volia dir que no vinguessin doncs el milicians rondaven molt a prop. A l'acabar la guerra va ser diferent, uns quants muratans varen ser denunciats i empresonats a la Modelo de Barcelona per llarg temps i per qüestions purament "polítiques" i poc significatives. Durant aquest temps la gent de Mura majoritàriament llauraven els camps i plantaven les patates d'aquelles famílies que tenien els homes a la presó. El Pere Piqué de Cal Ceba comenta, que quan les dones anaven a visitar els seus marits a la presó, havien d'anar a peu fins a Terrassa per després agafar el tren fins a Barcelona. Podien parlar amb els seus marits a través d'unes reixes, però havien de fer-ho obligatòriament en castellà i que per cert era un idioma que no dominaven massa, els guardes se'n reien i podia caure alguna "castanya" si deien paraules en català. Això de la guerra és un altre tema i "delicat", simplement n'hem fet menció i prou, perquè evidentment és un record i part de la seva vida.

....

La Casimira es va cuidar de la seva mare que per cert també va ser centenària, i en aquests últims anys també de la seva cosina Conxita. Als 97 anys la Casimira es va trencar el fèmur i tothom va pensar amb lo pitjor i evidentment ningú ho va endevinar, doncs el cap de poc temps tornava a caminar pels carrers del poble i cuidar-se novament de la seva cosina fins que es va morir. Ara viu llargues temporades a Barcelona amb la Victòria, que és la filla de la Conxita.

La Casimira per curar-se les petites ferides sempre ha utilitzat un remei simple i econòmic, doncs hi aplica un paper de fumar i no el treu fins que cau. El resultat sempre ha sigut positiu, sembla ser que anys endarrere aquet remei era bastant popular i més econòmic que l'esparadrap i les "tirites".

La seva vida ha arribat al cim i és mereixedora de les nostres deferències, de la nostra admiració, la Casimira ha assumit la seva vellesa amb una mirada viva, serena i sense fer soroll. No pot fer tot allò que voldria, no hi sent gaire, pero sí fa plenament allò que pot fer, doncs mai s'ha rendit ni aclofat.

Tal com hem dit al començar, la Casimira ara gaudeix d'una posta de sol daurada i d'un cel brillant d'estrelles i esperant el demà en pau i tranquil·litat.

Lluís Marquès Villacampa (Extractes del programa de Festa major de 2016)

________________________________________________________________________________________________________________________________

El passat 16 de maig de 2022, als seus 105 anys, ens va deixar l’àvia de Mura, la Casimira. Era una mica l’àvia de tots, la memòria viva del poble. Com diuen alguns pobles indígenes: “Quan mor un avi desapareix un llibre”.

....

...Quan va esclatar la guerra, es va produir l’esdeveniment sentimental més important de la seva vida, tal com va explicar a la simpàtica entrevista del programa “El Foraster” de TV3. El seu estimat Jaume va partir cap al front i no va tornar mai més. Ella va decidir romandre soltera cuidant a la seva mare, que també va ser una estimada àvia centenària del poble homenatjada en el seu dia.

La seva salut va ser l’enveja de tots. Als 97 anys es va trencar el fèmur i contra tot pronòstic, en poc temps estava ben recuperada i tornava a cuidar la seva cosina Conxita fins a la seva mort. Des d’aleshores va viure llargues temporades a L’Hospitalet, cuidada excel·lentment per la seva neboda Victòria, filla de la Conxita. Allà també va ser molt estimada per tot el veïnat i va distreure’s amb els seus dos gossets, la Mel i el Happy (ella sempre li va dir Cati). Va fer colla amb els amics que sortien a passejar els gossos, es deien ”Els Pandilleros”. Amb ells feien sortides i s’ho passava d’allò més bé també compartint celebracions.

Aquests últims anys semblava que aquestes alegries i l’activitat de la ciutat no la feien envellir! La seva condició de centenària, no deixava de ser la típica que sovint veiem: dona, primeta, alegre, positiva i de menjar poc i natural.

Els seus medicaments eren molt escassos (una pastilla, va dir per la televisió!) i explicava que les ferides se les curava aplicant paper de fumar!

Mura i el seu entorn natural li donava la força i la vitalitat. Afirmava ser una privilegiada d’haver nascut a Mura.

Era una enamorada de la natura i el bosc i el seu hortet que tenia a casa la feia feliç. Coneixia i seguia al detall el calendari de pagès; què tocava plantar, què s’havia de collir i menjar segons l’estació de l’any. Sabia treure tots els beneficis de les herbes i fruits de la naturalesa.

Sempre alegre i riallera, disposada a explicar-nos com era la vida quotidiana al llarg del segle vint. Era una persona de tradicions i costums. Va estar molt entusiasmada en reprendre la tradicional Festa Major del carrer Nou aquests últims estius i quan els veïns del poble li vam organitzar la festa del seu centenari ens repetia contínuament que no entenia el per què tothom l’estimava tant, que ella mai ens havia donat res! Les tardes d’estiu al banc de pedra del carrer Nou, sempre ben polida, amb el coixí i la canya americana que sempre portava, junt amb la Carme de Ca l’Espinal, el Pere de Cal Ceba, la Victòria,... i els veïns que passàvem intercanviava anècdotes o explicava detalls amb una memòria admirable de tots els temes que li preguntàvem tant del passat com de l’actualitat, i sempre amb un somriure i amb paraules boniques.

Durant el confinament per la pandèmia de la COVID-19 era a L’Hospitalet i cuidava a la Victòria, que sí va resultar afectada pel virus. Ella també el va superar sense seqüeles. Una genètica admirable! No tenia por a la mort, però sí tenia por a la manera de com morir, ens explicava que cada dia resava un Pare Nostre per demanar una bona mort, i així va ser...va morir a casa seva, sense agonia ni patiment i sempre envoltava dels que més l’estimaven.

Casimira, gràcies per tot el que ens has sabut transmetre. Has estat el nostre “llibre d’història”. Sempre seràs un gran record pel poble i estaràs sempre als nostres cors.

Marta Marquès Palau Recull Històric de Mura, octubre del 2022 (Seguint el fil de l’article d’en Lluís Marquès en el programa del 2016)

L'assassinat de la Valentina Farell

Ja fa alguns anys, em vaig embarcar en un projecte que ha canviat per sempre la meva percepció de la Vida i del pas del Temps: l'Arbre Genealògic. Investigant en registres i arxius de tot arreu, a la recerca dels meus avantpassats, m'he topat amb tota mena d'anècdotes i històries fascinants.

Una d'aquestes històries, trista i tràgica, va succeir aquí, a Mura, ni més ni menys que 137 anys enrere, en una fosca nit, només il·luminada per la flama dels quinqués:

Valentina Farell Playà nasqué un 31 d'agost de 1819 en aquest poble, última de sis germans, fills de Joan Farell Mata i Rosa Playà Mas. Els Farell eren una família de ferrers, que s'havien dedicat a aquest ofici durant generacions.

El 08 de Gener de 1844, als 25 anys, la Valentina es casà amb Joan Sanllehí Plans, també fill de Mura, amb qui tingué sis fills, dels quals, malauradament, els primers cinc van morir molt petits, deixant l'últim d'ells, Valentí, com a únic fill del matrimoni.

Passaren els anys, i, la nit del 10 de Novembre de 1880, en plena Festa Major, el Valentí i el seu pare eren al poble pels festejos, i la Valentina es va quedar sola a casa.

Vivien en una zona apartada del poble, que antigament era anomenada Raval de Mura, a un costat del camí que pujava cap a Rocafort.

Aprofitant que probablement tothom era al poble per a les festes, un individu va entrar a robar, essent sorprès per a la pobre Valentina que, sola i indefensa, va morir a mans d'aquella fosca figura.

L'esdeveniment va causar una gran commoció al poble i va provocar la detenció d'un home de mala reputació, ben conegut per a la seva conducta delictiva, de qui tothom va sospitar.

Aquest senyor, que sempre va expressar la seva innocència, va morir a la presó, per causes que es desconeixen, i el cas va quedar tancat.

Segons diuen, un temps més tard, no se sap exactament quan, un home que baixava en carro de Rocafort va sofrir un accident en bolcar i precipitar-se per un baixant, quedant molt mal ferit. En veure's molt apurat, va demanar la presència d'un sacerdot, i, abans de morir, va revelar una terrible confessió: ell va matar a la Valentina Farell aquella freda nit de Novembre!!

Davant d'un fet tan traumàtic, l'espòs de la Valentina i el seu fill Valentí, van abandonar la casa familiar, posseïda per aquell record tan dolorós, i es van traslladar a Sabadell, on hi vivia un tiet del Valentí, germà del seu pare.

Allà, en Joan Sanllehí morí sis anys més tard, el 1886.

El Valentí, es va casar i va treballar de "sereno" fins a la seva mort, l'any 1896.

A títol personal:

Actualment, encara podem trobar les restes d'aquella casa, de la que en queden tres parets, i on un arbre majestuós hi ha crescut al centre mateix. Quan vaig visitar aquestes ruïnes, un vespre d'hivern, vaig estar una bona estona assegut en una roca, observant aquelles antigues parets amb l'arbre sorgit.

En aquell indret, i en aquella hora en què comença a fer-se fosc, vaig sentir un soroll darrere meu. En girar-me, em vaig trobar davant d'una preciosa guineu, que se'm va quedar mirant fixament, i a la qual vaig poder fer una fotografia abans que fés mitja volta i desaparegués entre la malesa.

En algunes antigues cultures, les guineus representen esperits errants. I a mi, que sóc de ment oberta i no descarto cap possibilitat, m'agrada i em recomforta pensar que, en aquell petit instant, la Valentina Farell em va mirar als ulls agraïda, perquè, explicant la seva història, no cauria en l'oblit del Temps i podria descansar en pau.

VALENTINA FARELL PLAYÀ, la filla del Ferrer. 1819-1880, Mura.

ALBERT JUAN PAUMIOLA. 08-10-2017.  (Extret del Programa de Festa Major de 1917)

El dimecres 1 de Juliol amb l’Esteve Cortés de “Cal Carner”, vàrem anar a Montserrat per donar gràcies a la Moreneta, per l’èxit d’una delicada operació feta a la cama. Teníem tot el dia per parlar d’històries de Mura i dels personatges més característics de l’època. El Mateu i la “Dolores” eren uns d’ells i per això els donem a conèixer.

El Mateu Cumí Pascual (Mateu de Cal Ferrer), va néixer a Mura el 20 de desembre de 1.884 i ens va deixar el 25 de maig de 1.960 a l’edat de 76 anys. Era fill de Josep Cumí Farell (1.846/1.915) i de Madrona Pascual Fábregas (1.841/1.916) va tenir tres germanes la Maria (Marieta), la Dolors i la Carme.

Es va casar amb la Rosa (Roseta) Guix Sellés el 15 de maig de 1.909, tingueren una filla, la Maria, que es va casar amb el Maties Sanllehi i varen anar a viure a Venezuela. El Mateu era tot un personatge, feia de ferrer i també cultivava la terra que tenia a la Plana. De bon matí sortia a treballar en companyia de la seva famosa burra, coneguda popularment com “la burra del Mateu” era molt baixeta i quan hi pujava els peus quasi els arrossegava per terra. Vestia amb pantalons de vellut, faixa i gorra. Era un home rialler i de bon caràcter. Era el rei de la Plaça, si arribava un foraster immediatament el saludava amb una rialla cridanera però simpàtica, en un moment treia de la butxaca i embolicats en un mocador, els seus cigrons que abans remullava una mica, perquè fossin mes grossos i amb més presència.

Cada any organitzava un viatge amb autocar fins a Montserrat, i cada vegada es comprava un anell. Així que tenia tots els dits de la mà plens d'anells.

L’Esteve recorda una gran notícia radiofònica. Un dia el més famós locutor de la radio d’aquells temps, el periodista Joaquín Soler Serrano va venir a Mura i com era d’esperar el Mateu va ser un personatge per entrevistar. El Mateu de “Cal Ferrer”, va donar vida a l’entrevista, amb bons acudits i amb la seva forta rialla, però això sí, va parlar de les seves patates, tomàquets, mongetes i cigrons, que sens dubte eren de lo millor de Mura. Quan tenia ocasió sempre parlava de la seva entrevista i deia que la va escoltar tot el país. Cal recordar que en aquell temps no teníem la televisió.

Lluís Marqués i Esteve Cortés (Del programa de festa major de 2015)