PERSONATGES

CASIMIR ROCA TOSCAS (1918-2015)

El pare Casimir Roca va néixer a Mura l'any 1918, just acabada la Primera Guerra Mundial. Va ser el fruit d'una bessonada amb el seu germà Salvador, que només va sobreviure-li onze mesos. Els seus pares eren el Martí i la Valentina, de Cal Fèlix, matrimoni que va tenir vuit fills, dos dels quals, el Pau i el Pere, van morir en la persecució religiosa de la Guerra Civil.

El Pere, gran poeta i també religiós de la Sagrada Família, fou beatificat pel pare Francesc el 2015.(*) . 

El pare Casimir, d'infant, va sofrir una deficiència òssia que no li permeté de caminar durant quatre anys. Això contribuïa a donar-li un caràcter capaç de sofrir i de sobreposar-se amb valentia a totes les dificultats.

Va aprendre les primeres lletres a l'Escola Unitària del Poble, gràcies als excel·lents mestres Martí Fons i Andreu Auladell. La família era molt pietosa i consideraven l'església com una prolongació natural de la llar. A vuit anys, junt amb tres nens més i cinc nenes, va fer la primera comunió.

Aquesta assídua relació amb la parròquia va continuar-la tot fent d'escolà. El 1928, el seu germà Pere va sentir la vocació i va entrar al seminari menor que tenien els fills de la Sagrada Família a Blanes. I al cap de dos anys va seguir-lo al Casimir.

Era la primera vegada que, de camí vers Blanes, petjava els carrers de Barcelona, ciutat plena de moviment que aleshores celebrava l'Exposició Universal. Ell compta en el llibre autobiogràfic, Álbum de mis recuerdos, que va produir-li una gran impressió a la capital de Catalunya com també al mar, que no havia vist mai. A Blanes va cursar els estudis d'Humanitats i va anar creixent com a persona.

A causa de la inseguretat del moment, el 1931 va traslladar-se al Seminari de les Corts, Barcelona, on tractava amb diversos religiosos ancians que havien conegut el pare Manyanet, futur sant. Va fer un any de noviciat a Begues (Baix Llobregat), el 1933, i seguidament va consagrar-se a Déu com a fill de la Sagrada Família. Novament a Barcelona, inicià els estudis de filosofia, però al curs 1935-36 s'anaven congriant els pressagis de la tragèdia que havia desquinçat el nostre país en una guerra civil fratricida que va esclatar aquell fatídic estiu del 1936.

En aquells moments ell es trobava amb d'altres estudiants passant les vacances en una masia de Mosqueroles al peu del Montseny. La dispersió del grup i el llarg camí de retorn vers Manresa i Mura va significar per a ell una odissea gairebé temerària. Establert a Mura, va començar a col·laborar amb la família en les tasques agrícoles, però amb la por al cos perquè era seminarista i corria perill de ser denunciat i perseguit.

Va ser cridat a lleves, com d'altres joves del poble, però no es presentà, i va emboscar-se als Emprius de la Vall i d'altres indrets de Sant Llorenç del Munt, on romangué amagat fins l'acabament de la guerra civil. 

A Manresa va lliurar-se als nacionals, els quals, caminant 25 quilòmetres vers Igualada, van confinar-lo allí en un camp de concentració, on passà penalitats indescriptibles. Gràcies a algunes influències en pogué sortir, però no s'havien acabat encara les dificultats.

Va ser cridat de nou a lleves per l'exèrcit de Franco i va fer tres anys de servei militar a Burgos i Madrid, en el Departament de Sanitat. Acabat el servei militar, el 1941, va ingressar novament al seminari que els fills de la Sagrada Família havien començat a endegar a Sant Andreu a fi de cursar-hi teologia, car al de les Corts només en quedaven unes parets i un solar enrunat. Aleshores ja havia esclatat la Segona Guerra Mundial i Europa es trobava en flames pels quatre costats.

Al cap de poc, els superiors va destinar-lo a Roma, a fi de garantir-li uns estudis millors i acabar teologia a la Universitat Lateranense. Fou ordenat sacerdot el dia 15 d'agost de 1943 a Palmoli, un poble de la regió dels Abruzzos, tocant a la costa del Mar Adriàtic, en un santuari dedicat a la Mare Déu del Carme, on els fills de la Sagrada Família tenien un seminari menor. Immediatament, després de la celebració de la primera missa, el 5 de setembre, el nou govern italià signà l'armistici, i justament el dia 8, el govern de Hitler ocupà tota la península italiana.

Així doncs, el pare Casimir, amb els seus, es troba novament dins el forat de la guerra, en un poble aïllat, amb un grup d'estudiants, les famílies dels quals no havien arribat a temps de recollir-los. I en aquestes condicions, moltes vegades, fent vida en coberts de masies properes, amb escassetat de queviures i de roba, amb el front a poca distància, ell i els companys van haver d'afrontar la terrible situació. Els alemanys van ocupar la casa i van convertir-la en quarter general durant dos mesos. Quan van retirar-se, arribaren els anglesos que ocuparen el lloc. La vida compartida amb ells millorava un xic, però la por i el brugit de la metralla i les canonades del front, molt a la vora, apartaven qualsevol il·lusió. Periòdicament, també els visitava l'aviació, i en aquestes condicions, hagueren de passar uns dos anys fins que, el 1945, s'assentà a tot Europa el Colom de la Pau.

A poc d'acabar la Guerra Mundial, va tornar a Espanya, i el 15 d'agost de 1946, amb la companyia de tota la família i dels amics, celebrà la primera missa a Mura, acompanyat per un altre fill del poble, el pare Lluís Piqué, i el rector Mossèn Ramon Camprubí. 

A Reus i a Begues va exercir durant quatre anys el càrrec de mestre de novícis. El 1951 va ser destinat als Estats Units, primer a Califòrnia, i després a Colorado, on durant set anys va estar al servei de la Parroquia Nuestra Señora de la Paz a Greeley. A continuació a New, Mèxico, on establí la residència.

Cada tres o quatre anys ha tornat a casa per visitar la família i retornar anímicament a les seves arrels. Mura sempre ha ocupat en el seu cor el lloc predilecte. A l'església de Mura va predicar l'homilia en la primera missa del seu nebot Josep, el 1962.

Als Estats Units ha desenvolupat un profitós apostolat en la predicació de missions, en el ministeri parroquial, especialment entre els hispans, i en l'atenció espiritual al Santuari de Chimayo. Ha construït diverses esglésies i ha fundat la parròquia de Sagrada Família d'aquesta localitat de New Mèxico. 

Es tracta d'una petita església d'origen hispànic construïda pels descendents dels primers colonitzadors espanyols als Estats Units. Aquest santuari és conegut internacionalment i és un pol d'atracció de milers de pelegrins que hi passen cada any cercant el consol espiritual i la reconciliació. Són nombroses les guaricions i les gràcies que Déu hi atorga a aquells que hi van amb fe, és per això que ha estat anomenada la “Lourdes d’Amèrica”.

Amb el seu esforç i visió, el Santuario de Chimayo es va convertir en Monument Históric Nacional dels Estat Units. El pare Casimir fou el responsable d'atendre els milers de pelegrins que la visiten.

El pare Casimir Roca ha rebut diversos guardons, especialment a l'estat de New Mèxico. Cal remarcar el President's Medal de St. Mary's College de Notre Dame, Indiana. El 1980, en ocasió de la signatura del traspàs de la titularitat del Canal de Panamà, va acollir la visita de 20 caps d'estat acompanyats del president Carter.

És molt popular als Estats Units i ha estat objecte de nombrosos reportatges i publicacions als diaris de més tiratge i a revistes especialitzades, com ara el National Geographic. Té publicat un llibre autobiogràfic que es titula «L'àlbum de mis recuerdos», (Barcelona, editorial Claret). (En anglès: “A long journey for two short legs”.)

El pare Casimir va morir el 4 d'agort de 2015 a la rectoria de l'església de la Sagrada Família de Chimayo als 97 anys.

(*)

PERE ROCA TOSCAS (1916-1937)

Fill de Martí i Valentina, va néixer a Mura (Barcelona) el 7 d'octubre de 1916. Déu va beneir aquella llar cristiana amb set fills més, dels quals dos van morir prematurament, Pau moriria també màrtir i Casimiro seria sacerdot de la Sagrada Família. 

Pere Roca va viure a la seva família un clima molt patriarcal i cristià. Freqüentà l'ensenyament primari i, sobretot, era escolanet de la parròquia. En aquest ambient va néixer la seva vocació. 

El 1927 va ingressar en qualitat d'aspirant a la vida de l'Institut al col·legi Natzarè de Blanes. Allí va cursar humanitats i llatí.

Mentre feia l'aspirantat va estar greument malalt de tifus, va estar internat a l'hospital de Blanes on va rebre els darrers sagraments. Superiors, companys i personal de l'hospital van quedar altament sorpresos de la manera com va portar la malaltia. 

Als setze anys, va vestir l'hàbit religiós de la Congregació al col·legi Sagrada Família de les Corts. Els novicis es van traslladar immediatament a Begues per iniciar l'any canònic de noviciat al col·legi de San Lluis, amb el pare Martín Millet com a mestre. El dia 29 de setembre de 1933 va professar a Begues en mans del pare Antonio Samá, nou superior general, i va passar a l'escolasticat de les Corts. Per les obres de joventut que han arribat fins als nostres dies, es pot afirmar que hauria estat un poeta de primera categoria.

Pere era de mitjana estatura, més aviat prim. Per la seva bondat i religiositat captava moltes simpaties. En el joc era molt animós i optimista i incapaç de molestar ningú. Tenia una clara tendència a les lletres, era molt aficionat a la literatura catalana i a la poesia. Va mantenir sempre el seu caràcter jovial i alegre amb superiors i companys. Respectava tothom i era molt estimat de tothom. Molt feliç i ocorrent, comentava amb gràcia les anècdotes al respecte dels que presumien de ser ateus o anticlericals. Es distingia pel seu coratge, empenta, esperit emprenedor i capacitat de sacrifici. Sabia mantenir igualtat d'ànim, tant davant de la bonança com de l’adversitat. Era pietós i fidel a les pràctiques de pietat així com observant de les regles i altres obligacions pròpies dels escolars.

En finalitzar el curs, com cada any, els estudiants de teologia tenien unes setmanes de vacances al mas Loreto de Mosqueroles. L'estiu del 1936 el vestir amb sotana pels carrers era tota una provocació. La vida dels escolars transcorria distesament entre els actes de pietat, el temps d’estudi del Magisteri o lectura, les vetllades nocturnes, les excursions, el bany i el dia de retir. 

Els dies 18 i 19 de juliol de 1936, els escolars ja havien tornat de les vacances i eren a les Corts. El dia 20 de juliol el germà Pere, amb els altres, va sortir del seminari i es va dirigir a casa d'una família amiga a la Bonanova. L'endemà va tornar a les Corts i, enmig d'altres persones, va veure amb estupor com es cremava el col·legi-seminari. Va romandre uns dies més a Barcelona intentant acomodar algunes religioses a cases privades, fins que va decidir dirigir-se cap a Mura, el seu poble natal. Pensava en la possibilitat de sortir de la zona roja i passar a Roma o algun altre lloc per completar els estudis de teologia amb vista a l'ordenació sacerdotal.

L'ocasió se li va presentar quan quatre joves més, entre els quals hi havia el seu germà Pau i Pedro Ruiz, van prendre la decisió d'intentar creuar la frontera. Estaven al corrent i la recolzaven els pares Millet i Morera, que l'1 d'abril del 1937 els va celebrar la santa missa i els va donar la comunió, que ja seria el viàtic per al viatge cap a l'eternitat. 

Van emprendre camí cap a Berga disposats a tot per aconseguir el seu ideal. Poc més amunt de la Pobla de Lillet van ser detinguts i conduïts al comitè de Manresa. El 12 d’abril foren assassinat a la carretera de Moià, terme de Sant Fuitós de Bages.

Pere tenia 21 anys i gairebé 4 de vida religiosa. Les seves restes van ser tirades a la fossa comuna i la seva defunció i desaparició consten inscrites al Jutjat de Mura des de 1942.

Va ser beatificat el 13 d’octubre de 2013 a Tarragona, juntament amb 522 màrtirs de la persecució religiosa durant la Guerra Civil. La beatificació fou presidida pel cardenal Angelo Amato, com a representant del papa Francesc.

CASIMIRA VALLBÉ PUIG I 100 ANYS D'HISTÒRIA DE MURA

La Casimira ja ha complert amb la vida, amb el treball i amb l'esforç. Ara és mereixedora de les nostres deferències, de la nostra admiració i estimació. Ara espera una posta de sol daurada per descansar i que demà torni a sortir altra vegada el sol.

La Casimira nasqué a Mura el 8 d'octubre de 1.916, just ara fa 100 anys. Filla de Josep Vallbé Carreras de "Cal Granda "i de Pepeta Puig Vila de "Cal Miqueló".

Al primer col·legi que va anar estava a Cal Campà, més tard se'n va anar a Cal Esteve (Esteve Musterni) conegut popularment com el "cacahuero", i també a «casa de les Ties», actualment és la casa de la Roser i l'Andreu Cortés. La mestra de l'escola es deia Doña Pilar. El pare de la Casimira va barrinar les pedres del "colomé" per fer la construcció de les actuals escoles.

.....

Continuem amb la Casimira. Als 14 anys va anar a treballar a la fàbrica de Mura, però en poc temps varen tancar-la i va haver d'anar a Sant Benet (Navarcles), actualment el conjunt Món Sant Benet. Allà va treballar-hi de teixidora durant uns quatre o cinc anys amb un grup de noies que també eren de Mura. Dinaven, sopaven i dormien a la fàbrica durant tota la setmana. Feien el torn de tarda per això el dissabte al vespre totes les noies venien a Mura, evidentment a peu, i el dilluns al matí tornaven a marxar a Navarcles, però al esclatar la guerra varen tancar la fàbrica i van tornar a Mura.

A l'acabar la guerra, la fàbrica de Mura va començar a treballar de nou, però diu que el fil era molt dolent, treballaven moltes hores i el salari era molt baix. Va marxar per anar a treballar de teixidora a Cal Juncosa de Terrassa. Va viure amb les monges de l'Asilo Busquets durant uns cinc anys, però cada cap de setmana anava a Mura.

L'Enric director de la fàbrica de Mura insistia perquè la Casimira tornés, doncs ara ja tenien bon fil i telers automàtics i d'aquesta manera va retornar a Mura i va treballar fins que es va tancar definitivament la fàbrica. En aquest moment molts muratans varen abandonar el poble per mirar de prosperar en un altre lloc.

....

La Casimira al quedar-se sense feina va anar a " La Fonda " per ajudar al Manel i a l'Esperança i a més feia servei d'ajuda en algunes cases. La Casimira comenta que l'estiu de 1.945 va ensenyar a caminar al Jaume Baldé. Fins aquí és un petit resum de la seva activitat de treball.

Comentant temes en general, comença dient que en aquell temps no tenien aigua a les cases, anaven a la font. Per rentar la roba, a la riera. El sabó normalment el compraven, però també se'l feien amb sosa i "morques" de l'oli.

La primera botiga que recorda era a Ca la Victòria, el seu marit es deia Salvador i tenien tres fills, l'Àngel, la Tresina i la Pepita. Com que les nenes eren de la mateixa edat anaven juntes a l'escola i jugaven al carrer, doncs endemés eren veïnes. La Victòria venia xai i una miqueta de tot. Aquesta botiga estava a Cal Jordi del carrer Nou, actualment a Cal Tatché, ningú pot recordar-ho perquè la varen tancar fa aproximadament uns 90 anys.

Els diumenges normalment tothom anava a Missa, les dones a la missa matinal perquè havien de fer el dinar i els homes i la canalla normalment a Ofici de les dotze. Tenien rector i vicari. Explica que la seva mare cantava en el cor i que alguna vegada havia fet de solista.

Comentem la situació econòmica del poble, diu que pobre, pobre ningú, però ric, ric tampoc. Tothom matava el porc, però algú en criava més per vendre'ls. Del porc en feien "confitat", la cansalada i el pernil penjats, la cansalada es tornava groga i rància, però per guisar i fregir era imprescindible. Tenien també horts, gallines i conills. En aquell temps un menjar exquisit i car era el pollastre, que normalment els criaven majoritàriament per vendre, només es menjava pollastre per Nadal i la Festa Major i tos els altres eren per vendre. El Pere Piqué de Cal Ceba diu que un any va costar molt de vendre els pollastres i el Quico de Cal Xasquet va dir, "a veure si encara ens els haurem de menjar nosaltres". Un bon suplement era la caça, doncs conills no en faltaven i també queia alguna perdiu. Molts homes del poble durant anys anaven a treballar a la construcció de La Barata i a la Torre de l'Àngel.

Comentem sobre el transport i comunicació. Quan era petita per anar a Manresa o Terrassa s’hi havia d'anar a peu o amb transport animal, que no tothom tenia. Tot el fil que entrava a la fàbrica i les peces que en sortien, es feia en carros molt grans i tibats per varis animals per aprofitar el viatge. La seva mare va anar a comprar una burra al mercat d'animals de Solsona, va anar-hi a peu però la tornada va ser més còmoda doncs per casualitat en el mercat es va trobar amb el Matarrodona, que per cert diu que hi va anar per comprar bèstia grossa i petita. Quan varen arribar els dos primers cotxes a davant de Ca l'Arola, les àvies de Cal Magí i de Cal Cisteller varen dir "ja han arribat els dimonis ".

El divertiment dels diumenges era anar a ballar. Hi havien dues sales de ball: el Serralet que normalment hi anaven els "Catalanistes" i l'Ateneu per els "Salistes", més tard i per tothom la clàssica "Sala" (actualment el Bar Laika). També tenien dos bars, un estava sobre l'Ateneu, conegut per tots nosaltres com "El cafè", l'altre a Ca la Pauleta (actualment és la casa que està sobre el CEM). Els catalanistes cantaven aquesta cançó "...noies maques no aneu en el ball de l'Ateneu...". Es feia ball durant tot l'any excepte les set setmanes de Quaresma. La música es feia amb "manubri", el que tocava no ballava, però quan es cansava ho agafava un altre.

La Festa Major era molt important, bon dinar i que la música no faltés. Els músics anaven a buscar l'alcalde per anar a la Missa solemne, tocaven i cantaven a l'església, al sortir hi havia concert de vermut, ball de tarda i ball de nit. Al no haver-hi hostal els músics els repartien per les cases.

Quan la Casimira feia de teixidora a Sant Benet va esclatar la guerra, els treballadors es varen apoderar de la fàbrica i ella va tornar a Mura. Els milicians varen cremar l'església. Els joves varen ser cridats a files per anar al " front ", uns es van emboscar, altres varen anar a la guerra i alguns no tornaren. Durant tot aquest llarg temps de guerra, a Mura no varen passar grans coses. Els homes que sobrevivien amagats en el bosc, de vegades a la nit anaven a casa seva, però si en els balcons hi havien penjats llençols, volia dir que no vinguessin doncs el milicians rondaven molt a prop. A l'acabar la guerra va ser diferent, uns quants muratans varen ser denunciats i empresonats a la Modelo de Barcelona per llarg temps i per qüestions purament "polítiques" i poc significatives. Durant aquest temps la gent de Mura majoritàriament llauraven els camps i plantaven les patates d'aquelles famílies que tenien els homes a la presó. El Pere Piqué de Cal Ceba comenta, que quan les dones anaven a visitar els seus marits a la presó, havien d'anar a peu fins a Terrassa per després agafar el tren fins a Barcelona. Podien parlar amb els seus marits a través d'unes reixes, però havien de fer-ho obligatòriament en castellà i que per cert era un idioma que no dominaven massa, els guardes se'n reien i podia caure alguna "castanya" si deien paraules en català. Això de la guerra és un altre tema i "delicat", simplement n'hem fet menció i prou, perquè evidentment és un record i part de la seva vida.

....

La Casimira es va cuidar de la seva mare que per cert també va ser centenària, i en aquests últims anys també de la seva cosina Conxita. Als 97 anys la Casimira es va trencar el fèmur i tothom va pensar amb lo pitjor i evidentment ningú ho va endevinar, doncs el cap de poc temps tornava a caminar pels carrers del poble i cuidar-se novament de la seva cosina fins que es va morir. Ara viu llargues temporades a Barcelona amb la Victòria, que és la filla de la Conxita.

La Casimira per curar-se les petites ferides sempre ha utilitzat un remei simple i econòmic, doncs hi aplica un paper de fumar i no el treu fins que cau. El resultat sempre ha sigut positiu, sembla ser que anys endarrere aquet remei era bastant popular i més econòmic que l'esparadrap i les "tirites".

La seva vida ha arribat al cim i és mereixedora de les nostres deferències, de la nostra admiració, la Casimira ha assumit la seva vellesa amb una mirada viva, serena i sense fer soroll. No pot fer tot allò que voldria, no hi sent gaire, pero sí fa plenament allò que pot fer, doncs mai s'ha rendit ni aclofat.

Tal com hem dit al començar, la Casimira ara gaudeix d'una posta de sol daurada i d'un cel brillant d'estrelles i esperant el demà en pau i tranquil·litat.

Lluís Marquès Villacampa (Extractes del programa de Festa major de 2016)

________________________________________________________________________________________________________________________________

El passat 16 de maig de 2022, als seus 105 anys, ens va deixar l’àvia de Mura, la Casimira. Era una mica l’àvia de tots, la memòria viva del poble. Com diuen alguns pobles indígenes: “Quan mor un avi desapareix un llibre”.

....

...Quan va esclatar la guerra, es va produir l’esdeveniment sentimental més important de la seva vida, tal com va explicar a la simpàtica entrevista del programa “El Foraster” de TV3. El seu estimat Jaume va partir cap al front i no va tornar mai més. Ella va decidir romandre soltera cuidant a la seva mare, que també va ser una estimada àvia centenària del poble homenatjada en el seu dia.

La seva salut va ser l’enveja de tots. Als 97 anys es va trencar el fèmur i contra tot pronòstic, en poc temps estava ben recuperada i tornava a cuidar la seva cosina Conxita fins a la seva mort. Des d’aleshores va viure llargues temporades a L’Hospitalet, cuidada excel·lentment per la seva neboda Victòria, filla de la Conxita. Allà també va ser molt estimada per tot el veïnat i va distreure’s amb els seus dos gossets, la Mel i el Happy (ella sempre li va dir Cati). Va fer colla amb els amics que sortien a passejar els gossos, es deien ”Els Pandilleros”. Amb ells feien sortides i s’ho passava d’allò més bé també compartint celebracions.

Aquests últims anys semblava que aquestes alegries i l’activitat de la ciutat no la feien envellir! La seva condició de centenària, no deixava de ser la típica que sovint veiem: dona, primeta, alegre, positiva i de menjar poc i natural.

Els seus medicaments eren molt escassos (una pastilla, va dir per la televisió!) i explicava que les ferides se les curava aplicant paper de fumar!

Mura i el seu entorn natural li donava la força i la vitalitat. Afirmava ser una privilegiada d’haver nascut a Mura.

Era una enamorada de la natura i el bosc i el seu hortet que tenia a casa la feia feliç. Coneixia i seguia al detall el calendari de pagès; què tocava plantar, què s’havia de collir i menjar segons l’estació de l’any. Sabia treure tots els beneficis de les herbes i fruits de la naturalesa.

Sempre alegre i riallera, disposada a explicar-nos com era la vida quotidiana al llarg del segle vint. Era una persona de tradicions i costums. Va estar molt entusiasmada en reprendre la tradicional Festa Major del carrer Nou aquests últims estius i quan els veïns del poble li vam organitzar la festa del seu centenari ens repetia contínuament que no entenia el per què tothom l’estimava tant, que ella mai ens havia donat res! Les tardes d’estiu al banc de pedra del carrer Nou, sempre ben polida, amb el coixí i la canya americana que sempre portava, junt amb la Carme de Ca l’Espinal, el Pere de Cal Ceba, la Victòria,... i els veïns que passàvem intercanviava anècdotes o explicava detalls amb una memòria admirable de tots els temes que li preguntàvem tant del passat com de l’actualitat, i sempre amb un somriure i amb paraules boniques.

Durant el confinament per la pandèmia de la COVID-19 era a L’Hospitalet i cuidava a la Victòria, que sí va resultar afectada pel virus. Ella també el va superar sense seqüeles. Una genètica admirable! No tenia por a la mort, però sí tenia por a la manera de com morir, ens explicava que cada dia resava un Pare Nostre per demanar una bona mort, i així va ser...va morir a casa seva, sense agonia ni patiment i sempre envoltava dels que més l’estimaven.

Casimira, gràcies per tot el que ens has sabut transmetre. Has estat el nostre “llibre d’història”. Sempre seràs un gran record pel poble i estaràs sempre als nostres cors.

Marta Marquès Palau Recull Històric de Mura, octubre del 2022 (Seguint el fil de l’article d’en Lluís Marquès en el programa del 2016)

L'assassinat de la Valentina Farell

Ja fa alguns anys, em vaig embarcar en un projecte que ha canviat per sempre la meva percepció de la Vida i del pas del Temps: l'Arbre Genealògic. Investigant en registres i arxius de tot arreu, a la recerca dels meus avantpassats, m'he topat amb tota mena d'anècdotes i històries fascinants.

Una d'aquestes històries, trista i tràgica, va succeir aquí, a Mura, ni més ni menys que 137 anys enrere, en una fosca nit, només il·luminada per la flama dels quinqués:

Valentina Farell Playà nasqué un 31 d'agost de 1819 en aquest poble, última de sis germans, fills de Joan Farell Mata i Rosa Playà Mas. Els Farell eren una família de ferrers, que s'havien dedicat a aquest ofici durant generacions.

El 08 de Gener de 1844, als 25 anys, la Valentina es casà amb Joan Sanllehí Plans, també fill de Mura, amb qui tingué sis fills, dels quals, malauradament, els primers cinc van morir molt petits, deixant l'últim d'ells, Valentí, com a únic fill del matrimoni.

Passaren els anys, i, la nit del 10 de Novembre de 1880, en plena Festa Major, el Valentí i el seu pare eren al poble pels festejos, i la Valentina es va quedar sola a casa.

Vivien en una zona apartada del poble, que antigament era anomenada Raval de Mura, a un costat del camí que pujava cap a Rocafort.

Aprofitant que probablement tothom era al poble per a les festes, un individu va entrar a robar, essent sorprès per a la pobre Valentina que, sola i indefensa, va morir a mans d'aquella fosca figura.

L'esdeveniment va causar una gran commoció al poble i va provocar la detenció d'un home de mala reputació, ben conegut per a la seva conducta delictiva, de qui tothom va sospitar.

Aquest senyor, que sempre va expressar la seva innocència, va morir a la presó, per causes que es desconeixen, i el cas va quedar tancat.

Segons diuen, un temps més tard, no se sap exactament quan, un home que baixava en carro de Rocafort va sofrir un accident en bolcar i precipitar-se per un baixant, quedant molt mal ferit. En veure's molt apurat, va demanar la presència d'un sacerdot, i, abans de morir, va revelar una terrible confessió: ell va matar a la Valentina Farell aquella freda nit de Novembre!!

Davant d'un fet tan traumàtic, l'espòs de la Valentina i el seu fill Valentí, van abandonar la casa familiar, posseïda per aquell record tan dolorós, i es van traslladar a Sabadell, on hi vivia un tiet del Valentí, germà del seu pare.

Allà, en Joan Sanllehí morí sis anys més tard, el 1886.

El Valentí, es va casar i va treballar de "sereno" fins a la seva mort, l'any 1896.

A títol personal:

Actualment, encara podem trobar les restes d'aquella casa, de la que en queden tres parets, i on un arbre majestuós hi ha crescut al centre mateix. Quan vaig visitar aquestes ruïnes, un vespre d'hivern, vaig estar una bona estona assegut en una roca, observant aquelles antigues parets amb l'arbre sorgit.

En aquell indret, i en aquella hora en què comença a fer-se fosc, vaig sentir un soroll darrere meu. En girar-me, em vaig trobar davant d'una preciosa guineu, que se'm va quedar mirant fixament, i a la qual vaig poder fer una fotografia abans que fés mitja volta i desaparegués entre la malesa.

En algunes antigues cultures, les guineus representen esperits errants. I a mi, que sóc de ment oberta i no descarto cap possibilitat, m'agrada i em recomforta pensar que, en aquell petit instant, la Valentina Farell em va mirar als ulls agraïda, perquè, explicant la seva història, no cauria en l'oblit del Temps i podria descansar en pau.

VALENTINA FARELL PLAYÀ, la filla del Ferrer. 1819-1880, Mura.

ALBERT JUAN PAUMIOLA. 08-10-2017.  (Extret del Programa de Festa Major de 1917)

El dimecres 1 de Juliol amb l’Esteve Cortés de “Cal Carner”, vàrem anar a Montserrat per donar gràcies a la Moreneta, per l’èxit d’una delicada operació feta a la cama. Teníem tot el dia per parlar d’històries de Mura i dels personatges més característics de l’època. El Mateu i la “Dolores” eren uns d’ells i per això els donem a conèixer.

El Mateu Cumí Pascual (Mateu de Cal Ferrer), va néixer a Mura el 20 de desembre de 1.884 i ens va deixar el 25 de maig de 1.960 a l’edat de 76 anys. Era fill de Josep Cumí Farell (1.846/1.915) i de Madrona Pascual Fábregas (1.841/1.916) va tenir tres germanes la Maria (Marieta), la Dolors i la Carme.

Es va casar amb la Rosa (Roseta) Guix Sellés el 15 de maig de 1.909, tingueren una filla, la Maria, que es va casar amb el Maties Sanllehi i varen anar a viure a Venezuela. El Mateu era tot un personatge, feia de ferrer i també cultivava la terra que tenia a la Plana. De bon matí sortia a treballar en companyia de la seva famosa burra, coneguda popularment com “la burra del Mateu” era molt baixeta i quan hi pujava els peus quasi els arrossegava per terra. Vestia amb pantalons de vellut, faixa i gorra. Era un home rialler i de bon caràcter. Era el rei de la Plaça, si arribava un foraster immediatament el saludava amb una rialla cridanera però simpàtica, en un moment treia de la butxaca i embolicats en un mocador, els seus cigrons que abans remullava una mica, perquè fossin mes grossos i amb més presència.

Cada any organitzava un viatge amb autocar fins a Montserrat, i cada vegada es comprava un anell. Així que tenia tots els dits de la mà plens d'anells.

L’Esteve recorda una gran notícia radiofònica. Un dia el més famós locutor de la radio d’aquells temps, el periodista Joaquín Soler Serrano va venir a Mura i com era d’esperar el Mateu va ser un personatge per entrevistar. El Mateu de “Cal Ferrer”, va donar vida a l’entrevista, amb bons acudits i amb la seva forta rialla, però això sí, va parlar de les seves patates, tomàquets, mongetes i cigrons, que sens dubte eren de lo millor de Mura. Quan tenia ocasió sempre parlava de la seva entrevista i deia que la va escoltar tot el país. Cal recordar que en aquell temps no teníem la televisió.

Lluís Marqués i Esteve Cortés (Del programa de festa major de 2015)

Abans dels anys 50 els nadons acostumaven a néixer a casa amb l’ajuda de les llevadores i només en casos greus s’avisava al metge i a vegades ni això.  

La casa a on havia de produir-se el part es preparava amb tota la higiene possible. Es bullia l’aigua i la roba per poder fer la neteja tant  de la mare com de la criatura, com del llit i la cambra. A vegades la partera encara no estava a punt i la llevadora s’hi quedava a dormir si es vivia en un mas allunyat.

Les llevadores estaven molt ben considerades per la població, pel fet d’acompanyar i assistir el part justament en unes èpoques en que la mortalitat infantil era força elevada, per això hi havia la costum de convidar-les al bateig del nadó, al qual, moltes vegades no hi assistia la mare perquè havia de complir la tradició de la quarantena i no podia sortir de casa. 

A les ciutats s’instruïa a les llevadores sobre l’atenció al part i els deures que això comportava, calia tenir “honradesa, paciència i un sòlid sentiment religiós”. Als pobles els coneixements passaven d’una a l’altre i l’experiència era la màxima virtut.

La Teresa Pladellorens Fabrès va exercir de llevadora durant molts anys. Alguns dels que ara llegiu aquest escrit, encara la recordeu i sabeu per boca de pares i familiars, que ella hi era assistint la mare en el moment del vostre naixement. Sabem del cert que va ajudar a néixer a la Casimira de Cal Granda, al Pere Fabrès del Molí, al Joaquim i la Concepció Calvet fills de la Montserrat de Cal Cistallé, L’Esteve i l’Andreu de Cal Carné, fills de la Roseta i l’Anna Maria Llobet filla de la Pepita Roma de Cal Jaumetó. Parlant amb l’Enric Gibert diu: “a mi també va , aportar-me al món la Tresona".

La "Tresona" com tothom la coneixia, va néixer a Mura l’any 1881, a una casa del Raval, coneguda com a Cal  Bord. Els seus pares eren en Valentí Pladellorens Llobet, nascut a Mura el 1850 i la Maria Fabrés Alavedra, nascuda també a Mura el 1855. Van tenir dues filles més petites la Rita i la Maria.

De ben jove, com la majoria de muratans i muratanes, treballava la terra, tenia cura del bestiar, i anava, a feinejar a Navarcles i Manresa, fins que s’instal·là la fàbrica tèxtil a Mura, on hi va treballar molts anys.

Tots els que la varen conèixer la recorden com una dona de molt caràcter, forta i decidida. Mai va estar malalta i fins abans de morir, va viure sola a casa seva, això si, els darrers anys, els hiverns el passava a Terrassa a casa del seu fill, tot i no estar-hi d’acord. 

Es va casar amb el Sebastià Prunés Sellarès  de Talamanca, pagès de professió, que morir l’any 1951. Van tenir dos fills, el Joan i la Maria. La Tresona va morir al novembre de 1974 als 93 anys. 

El seu fill, Joan Prunés, va ser el ferrer del poble durant molts anys. Es va casar amb la Isidora Buil, la "Dora", nascuda a Alquézar (Aragó). Van tenir dos fills, el Sebastià i la Teresa. El Joan va morir a Terrassa l'any 1996, a l'edat de 86 anys. La seva neta Maribel recorda un fet succeït al començar la guerra civil amb el Joan de protagonista involuntari: "Un grup de milicians exaltats van arribar a Mura. Varen fer foc a l'església de Sant Martí i van tirar a terra les campanes. Aleshores van ordenar al Joan que, amb el seu mall de ferrer, fes miques les campanes. Ell s'hi va negar, però a punta de fusell no va tenir més remei que fer-ho."

(Del programa de la festa major de 2013 a partir de la informació facilitada per la família Prunés)

Imatges: La Teresa Pladellorens. La Tresona amb el seu fill Joan i la besnéta Maribel.