El Puig de la Bauma

Els orígens d'un mas medieval (1278–1433)

Les primeres notícies documentades del mas es remunten a 1278, quan Ermengol de Banyeres, senyor del castell i del terme de Mura, adquirí a Guillem Barba de Terrassa un establiment pagès conegut com a mas Espluga de Vila Mancada, nom amb què aleshores era conegut l'actual Puig de la Balma. El document descriu els seus límits amb altres explotacions del terme, com els masos Vila, Condamina, Roca i Mascort, fet que demostra que el territori ja es trobava plenament organitzat en una xarxa de masos.

Tot indica que aquell establiment havia format part originàriament del mas de la Vila. En algun moment anterior havia estat segregat —"mancat", segons la terminologia medieval— i convertit en una explotació independent, probablement treballada per persones procedents del mateix mas originari.

L'any següent, 1279, Ermengol de Banyeres i la seva esposa Sibil·la establiren el mas a Pere de Vila, fill de Bernat i Berenguera. Pere pagà 225 sous per obtenir-ne l'establiment i redimir la seva condició de remença, però continuà sotmès a diversos censos anuals. Cada juliol havia de satisfer quinze quartans d'ordi, dues gallines i cinc quartans de vi, aquest darrer en concepte del denominat dret de ferreria. Aquella dependència feudal es mantingué, amb modificacions al llarg dels segles, fins ben entrat el segle XIX. Encara el 1817 es documenta el darrer pagament al senyor jurisdiccional de Mura, Francesc de Copons i Cordelles, consistent en dues quarteres de civada, tres gallines i un garrí. Un tribut que simbolitza la pervivència d'un règim senyorial iniciat més de cinc-cents anys abans.

Els primers habitants coneguts del mas apareixen successivament en la documentació medieval. El mateix Pere es casà amb Maria el 1279. Posteriorment hi trobem Berenguer d'Espluga de Vila Mancada (1295), Joan (1339), un altre Pere, Bernat (1345) i Berenguer d'Espluga (1411), que es casà amb Tomasa. Aquesta continuïtat familiar reflecteix l'estabilitat d'un mas que, malgrat les dificultats pròpies de l'edat mitjana, aconseguí mantenir-se habitat durant generacions.

Creixement, consolidació i nous horitzons (1433–finals del segle XVIII)

Un canvi important arribà al segle XV. La família Puig, possiblement procedent del mas Putget de Santa Creu de Palou, s'incorporà a la nissaga. El primer representant conegut és Salvador Puig de l'Espluga, documentat l'any 1433 juntament amb la seva esposa Bartomeua. Des d'aleshores el cognom Puig quedarà definitivament unit a la història del mas.

Durant els segles XVI i XVII el patrimoni s'amplià notablement gràcies a la incorporació de diversos masos rònecs —Mascort, Condamina, Coromina, Livario i altres—, explotacions abandonades arran de les crisis demogràfiques i econòmiques dels segles anteriors. La integració d'aquestes terres incrementà considerablement l'extensió de la finca i consolidà el pes econòmic del Puig de la Balma dins del terme de Mura.

La Consueta de mossèn Oller, redactada l'any 1592, ofereix una fotografia molt precisa del moment. El mas comptava amb dotze habitants, una xifra notable per a l'època, mentre que el proper mas de la Vila en tenia vint-i-un. El cap de casa era Joan Puig casat amb l'Elisabet i pares de sis fills entre ells el del futur sacerdot i erudit Jaume Puig, nascut el 1582.

Aquells anys, però, no foren fàcils. Les crisis agrícoles, l'endeutament de moltes explotacions i el fenomen del bandolerisme afectaren bona part de la Catalunya interior. Com tantes altres masies, el Puig de la Balma hagué d'afrontar dificultats econòmiques, alternant períodes de decadència amb etapes de recuperació.

El segle XVIII representà un nou període d'expansió. Martí Puig de la Balma i Francesca Minguella formaren una nombrosa família d'onze fills. El seu hereu, Ignasi Puig de la Balma i Minguella, casat amb Mònica Ferreras Verdaguer, en tingué set més. El darrer, Valentí Puig de la Balma i Ferreras, nascut el 1777, amb disset anys faria carrera militar participant com alferes en la Guerra Gran contra França (1793-1795).

La família també deixà empremta en la petita capella de Santa Margarida, documentada des del 1441. El 1755 Martí Puig inicià una important restauració de l'esglesiola, que el seu fill Ignasi culminà l'any 1788. La festa de la santa continuà celebrant-se cada 20 de juliol, mantenint viva una tradició secular vinculada al mas.

Guerres, deutes i renaixement (1800–1900)

El segle XIX començà sota el signe de la guerra del Francès. Durant la invasió napoleònica torna a participar-hi la figura del ara tinent coronel Valentí Puig de la Balma, encara que no fou l'hereu de la propietat. Més endavant, les Guerres Carlines també deixaren la seva petjada al territori. L'any 1848 les tropes del general Cabrera arribaren fins a Mura, recordant als habitants del mas que els conflictes polítics podien traspassar fàcilment les parets de qualsevol casa.

Mentrestant, la successió familiar continuava. Anton Puig de la Balma i Ferreras es casà amb Paula Costa el 1810. El seu fill Valentí Puig de la Balma i Costa, casat primer amb Maria Quinquer i després amb Antònia Soler, protagonitzà una etapa especialment complicada. El 1849 tant ell com el seu pare Anton s'instal·laren a Terrassa. Anton hi moriria el 1856.

La situació econòmica del patrimoni, però, es deteriorava. El 1858, carregat de deutes, Valentí hagué d'empenyorar el mas. Paradoxalment, ja amb setanta anys, encara tingué un fill hereu, Josep, nascut del seu segon matrimoni. En aquest període impulsà la construcció de la casa nova, a costat de la part més antiga edificada sota la balma, un canvi arquitectònic que modificà parcialment la fesomia tradicional del conjunt.

La continuïtat d'un llegat (1900 fins avui)

Amb Josep Puig de la Balma, casat el 1914 amb Carme Planas, començà una nova etapa. Tot i tenir només dues filles, Maria i Teresa, aconseguí recuperar plenament la propietat després dels problemes econòmics del segle anterior. Una part important d'aquesta recuperació fou possible gràcies a l'explotació i comercialització del carbó d'alzina, activitat que proporcionà nous ingressos en un moment en què moltes economies rurals buscaven alternatives.

L'any 1941, Maria Puig de la Balma i Planas es casà amb Lluís Llorens, de Sagàs, unint dues famílies pageses de llarga tradició. Posteriorment, el 1972, Josep Llorens i Puig de la Balma contragué matrimoni amb Maria Dolors Santasusagna, de l'Espunyola, assegurant la continuïtat de la nissaga. L'actual hereu és Lluís Llorens  Santasusagna, casat amb Carme Perarnau, amb qui ha tingut dos fills, Josep i Benjamí, que representen la continuïtat d'una família estretament vinculada al Puig de la Balma des de fa més de set segles.

Avui, el Puig de la Balma continua escrivint la seva història. A les tradicionals activitats agrícoles i forestals s'hi han afegit el turisme rural i la restauració, una evolució que ha permès preservar aquest singular mas medieval i mantenir viu un llegat familiar iniciat fa més de set-cents anys.