El Molí del Mig

Els orígens medievals

La primera referència documental coneguda a l’existència d’un molí a la riera de Nespres es troba en un pergamí del monestir de Sant Llorenç del Munt de l’any 1055. El document esmenta la concessió, per part de l’abat, d’una casa amb hort, colomer, molí, trull, terres i vinyes al lloc de Ladrera, a la vall del riu de Néspola. Aquesta enumeració és reveladora: el molí no apareix com una construcció aïllada, sinó integrat en una unitat econòmica formada per habitatge, terres de conreu, vinya i altres instal·lacions productives.

La vinculació amb el monestir s’inscriu en el sistema de dependències feudals propi de l’edat mitjana, en què les institucions religioses i els senyors laics exercien un control important sobre la terra, l’aigua i les infraestructures productives. El molí era, per tant, alhora una eina de transformació agrícola i un instrument de poder econòmic.

La documentació conservada permet relacionar posteriorment el molí amb la família Fabrés, que en mantingué la vinculació patrimonial durant diverses generacions. L’arxiu familiar, amb pergamins datats des del segle XI, constitueix una font d’un valor excepcional per reconstruir la història del mas, del molí i de les relacions familiars associades.

Propietat i continuïtat familiar

Els documents dels segles XIV i XVI mostren que el patrimoni del molí es transmetia mitjançant vendes, donacions i pactes matrimonials. Aquestes operacions permeten observar com el molí formava part de les estratègies de transmissió econòmica de les famílies propietàries.

Entre les referències conservades destaquen les següents:

    • 1327: Berenguer, Berenguera i la seva filla Saurina venen una part de les terres del molí a Salomó de Vilafranca del Penedès.

    • 1343: Pere i Elisenda donen el mas, els béns i les pertinences al seu hereu Antoni amb motiu del seu matrimoni amb Saurina, tot reservant una part del patrimoni per als fills cabalers i conservant-ne l’usdefruit mentre visquin.

    • 1407: es documenta la donació d’una part del dot corresponent a una jove casada amb l’hereu del molí.

    • 1555: Joan Febré satisfà el dot promès a una filla cabalera en el moment del seu casament.

    • 1558: Joana, casada amb Joan Febrés, hereu del molí de Mura, aporta un dot de 76 lliures, una caixa i un aixovar format, entre altres elements, per llençols, teixits de cànem, tovalloles, eixugamans i un bací de llautó.

    • 1564: Joan Febrers, pagès i moliner del terme de Mura, paga el dot establert en els capítols matrimonials de la seva filla Candia.

    • 1592: A la consueta de Mura consta que vivien vuit persones al molí: Sebastià i Eleonor Fabrés amb els fills: Antoni, Joana, Angela i Valentí. Juntament amb Antic Fabrés de setanta anys i la nena Margarida Costa de dos anys.

Aquestes dades mostren que el molí no era únicament una infraestructura productiva. També constituïa un actiu patrimonial susceptible de ser transmès, fragmentat, incorporat als dots matrimonials i utilitzat per garantir la continuïtat econòmica de la família.

Activitat econòmica i adaptació

La concentració de molins a la riera de Nespres és un indicador de la importància que havia assolit aquesta activitat. En un tram inferior als dos quilòmetres hi coexistien quatre establiments: el molí d’en Faura, el molí d’en Melsa, el Molí del Mig i el molí de Can Mas, situat més lluny del nucli urbà. No és estrany, per això, que el camí que hi conduïa acabés conegut com el camí del Molí o camí Moliner. Aquesta densitat d’infraestructures hidràuliques revela l’aprofitament intensiu de la riera i la importància del processament del gra en l’economia local.

Durant els segles XVIII i XIX, el Molí del Mig es va adaptar a l’evolució agrícola de Mura, especialment al desenvolupament del conreu del cereal, de la vinya i l’olivera. A la funció farinera s’hi va afegir l’ús d’un trull i premsa per elaborar vi i oli en funció de les necessitats. Aquesta diversificació permet entendre la continuïtat del molí en un context econòmic canviant: la seva viabilitat depenia de la capacitat d’oferir serveis vinculats als principals productes agrícoles del terme.

Els cadastres de 1735, 1772 i 1787 documenten la presència del molí dins el patrimoni de la família Fabrés. Aquestes fonts fiscals gravaven diversos elements de la riquesa familiar —les terres, les cases, el personal, el bestiar i altres béns— i incloïen també la possessió del molí. La seva aparició reiterada confirma que continuava sent un bé econòmicament rellevant a la segona meitat del segle XVIII.

Del declivi industrial al molí-museu

A les acaballes del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, la força hidràulica va adquirir noves aplicacions. El molí va poder ser utilitzat no només per moldre, sinó també per produir electricitat, en un procés d’adaptació semblant al d’altres molins catalans. La família Fabrés va ser la primera de disposar energia elèctrica al poble. Aquesta transformació evidencia la capacitat de les antigues infraestructures hidràuliques per incorporar funcions relacionades amb la modernització tècnica.

El Molí del Mig va mantenir la seva activitat fins el primer terç del segle XX. La mecanització, els canvis en els sistemes de producció agrícola i la concentració industrial van fer perdre progressivament la funció econòmica als petits molins locals. El seu abandonament no va significar, però, la desaparició del seu valor històric.

La recuperació del conjunt com a Casa Museu Molí del Mig ha permès conservar tant l’estructura material com la memòria de les activitats que s’hi desenvolupaven. El molí ofereix avui la possibilitat d’interpretar diversos aspectes de la història de Mura: l’aprofitament de l’aigua, la producció farinera, la transformació dels productes agrícoles, les formes de transmissió patrimonial i l’evolució de la tecnologia rural.

Els molins no només van transformar-se per la modernització de la maquinària sinó també forçadament per l'acció de les riuades. L'actual família Fabrés en recorda especialment les últimes:

1962, el 25 de setembre i 4 de novembre: La riuada va endur-se la resclosa, els murs que encerclaven i protegien la casa, les trres de conreu i el camí d'accés al molí, quedant força temps incomunicat.

1971, 20 de setembre: Aquesta va ser menys forta que l'anterior però es va haver de reconstruir tot el terrat de l'habitatge, el passadís entre el molí i la casa, així com l'escala i els murs de contenció també van rebre.

1994, 10 d'octubre: Va afectar els horts i els murs, però el dany més fort fou la pèrdua del camí rural Mura-Rocafort que s'acabava d'asfaltar aquell mateix any.

La trajectòria del Molí del Mig exemplifica la transformació d’una infraestructura nascuda en un context medieval i mantinguda durant segles gràcies a la seva utilitat econòmica. Primer va moldre el gra; més endavant es va adaptar a la producció de vi, oli i, finalment, d’electricitat; posteriorment, quan la tecnologia industrial en va superar les funcions tradicionals, s'ha convertit en un espai de memòria i divulgació.

La seva reconversió en molí-museu no és, per tant, una simple preservació arquitectònica. És la conservació d’un sistema de vida, d’un paisatge productiu i d’un coneixement tècnic basat en l’aigua. El Molí del Mig permet entendre com les comunitats rurals van organitzar durant segles el treball, la propietat i l’aprofitament dels recursos naturals, i com aquest llegat encara pot ser interpretat per les generacions actuals.